Algèria, i més concretament Orà, havia format part d'Espanya des del 1509, així bé, mantindre's i colonitzar aquests territoris va presentar diverses dificultats.

El 1898 Espanya perd les colònies americanes i centra al nord d'Àfrica l'atenció i la frustració entenent que aquells territoris on s'havia assentat França li pertanyien. A més del sentiment de possessió s'hi suma el de frustració sobretot de la gent provinent d'espanya establerta a la colonia Francesa.

Durant la Guerra civil i més concretament a finals amb l'èxode va haver un enorme fluix de població a Oran, en 1939 es comptabilitzen vora vint mil persones. En març de 1939 s'estima que van sortir d'Alacant i Cartagena entre 10.000 i 12.000 refugiats en direcció a Argelia. Entre els vaixells estaven l'African Trader, el Lezardrieux o el famós Stanbrook amb 2.368 passatgers.

Les autoritats portuàries van intentar rebutjar els passatgers, es van oposar al desembarcament dels refugiats i aquests van romandre dalt les naus quasi dos mesos, finalment va autoritzar-se el desembarcament. Com a França, van habilitar-se camps per a allotjar-los per tot el territori.

Hi ha dos períodes diferents pel que fa a l'acollida dels refugiats a Argelia, primer un govern republicà poc preparat per a l'entrada de tanta població que va intentar facilitar la sortida d'aquesta gent cap a Mèxic.

El segon període comença amb la derrota de França front als alemanys, després de l'armistici el control es fa més dur , es crea el camp de Bossuet el març de 1941 on es traslladaran aquells que es consideren reaccionaris, particularment el comunistes que estaven al camp de Vernet. Amb el govern de Vichy no hi havia massa diferència entre les condicions d'internament d'Argelia i de França.

HELIA GONZÁLEZ BELTRÁN

HELIA GONZÁLEZ BELTRÁN

Helia, una de les protagonistes del documental Encontres d’Exili, va viure l'exili a partir de l'any 1939, a finals de la Guerra Civil.
El 28 de març d'aquest mateix any s'embarcava dalt del vaixell Stanbrook juntament amb la seva família. A Hèlia li van asignar el número 2277. L'Stanbrook desembarcava a Algèria als pocs dies i la família va instal·lar-se a Orà durant una dècada.
El vaixell Stanbrook estava preparat per transportar vora 30 tripulants, va albergar aquells dies unes 3.000 persones que partien des del port d'Alacant.

La família González Beltrán va tornar a Elx als anys 50 on fundaren el grup de teatre «La Caràtula», el seu pare havia format part del món del teatre abans del conflicte i també ho faria després la seva filla Helia. Ambdues germanes van publicar el seu testimoni com a exiliades amb el nom Desde la otra orilla, i el 2016 Helia feia públic el llibre Vivencias de un Exilio. Aquest relat continuava un treball iniciat per la seva mare sobre el viatge a dalt de l'Stanbrook i la seva vida quotidiana a l'Orà durant aquells deu anys.

Helia va faltar el 2018 a la seua ciutat natal, Elx.

MARUJA ROBLES LADRI

stanbrook

Maruja arriba al port d’Oran amb només 13 anys d’edat, després d’una llarga travessia a bord de l’Stanbrook. En aquest viatge està acompanyada de sa germana gran Lola, embarassada, sa tia Carmen i la filla d’ella, Maria Silvela, de només tres anys. Les dos dones fugien perquè sentien a prop el perill de l’arribada del franquisme. El marit de Carmen havia sigut auxiliar torpedista de la marina republicana i s’havia exiliat cap a França en febrer. El marit de Lola havia sigut bus de l’Armada i s’havia quedat a Cartagena, sense que sapigueren res d’ell però amb el record d’haver descobert la casa tota revolta i les parets plenes de sang.

El viatge fins a Orà va ser llarg i molt penós. Eren 3000 persones en un buc per a una tripulació de 30. Maruja recorda el soroll d’una bomba que, en haver salpat, va caure a una distància d’uns pocs metres. En arribar al port recorda els oranesos que els llençaven menjar mentre les autoritats franceses no els deixaven desembarcar.

Maruja s’estableix a Oran. Als 18 anys es casa amb un marino, Juan Castro Orozco, que havia arribat a Tunísia a un camp de concentració. Era comú que els espanyols i les espanyoles es relacionaren allà entre ells i crearen comunitat i llaços de confiança. Per això, sorgirien molts matrimonis entre exiliats i exiliades i entre els seus fills i filles.

En l’actualitat, ja viuda, Maruja es troba a Echirolles (França).

JUANA ALBERICH MARTÍ

JUANA ALBERICH MARTÍ

Juana Alberich creix en una família d’ideals republicans. El seu pare fou militant d’Izquierda Republicana i ella mateixa s’afilia a les Joventuts del partit l’any 1934, amb 15 anys. Més tard va començar a estudiar Comerç i continuà la seua militància a la FUE.

A través del Partit Republicà coneix qui serà el seu marit, Onofre Valldecabres, amb qui es casa l’any 1938. El seu marit venia també de família republicana i ell mateix arribà a ser director del Servei d’Intel·ligència Militar. A causa de la guerra i de la seua activitat política la família pateix les morts properes dels familiars. El pare de Juana mor ferit en un bombardeig l’any 1939 i Emilio, el germà d’Onofre, és afusellat en 1940 per haver autoritzat l’execució del falangista Primo de Rivera.

Juana, en vista de la repressió que acompanyava l’avanç del franquisme, és ajudada pel Partit Republicà per a salpar cap a Orà (Algèria). Arribà a aquell port amb 20 anys i embarassada, un mes abans que el seu marit ho fera a bord de l’Stanbrook. El seu xiquet naix a casa d’uns coneguts que van fer-se responsables de la família i van evitar així que tant Juana com el seu marit haguessin sigut reclosos en camps de concentració per a refugiats.

El matrimoni s’estableix a la ciutat de Sidi Bel Abbes, on Juana va començar a cosir per a guanyar diners. L’any 1945 naixerà la seua primera filla a l’exili. Els seus 40 anys d’exili estan marcats per una gran precarietat i incertesa. La família va tornar a Oran, d’on marxa cap a França per tornar a Algèria en 1950. Tornaran a França l’any 1957, abans de la Guerra d’Independència d'Algèria. No van poder tornar a Espanya fins la mort de Franco.

FEDERICO BARRANQUERO DÍAZ

Federico Barranquero Diaz (el més alt) a un camp de concentració francès d'Algèria

Federico era un militant andalús del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Va participar en la guerra com a soldat republicà. Com altres 2.546 persones registrades (encara que es considera que el nombre real de persones a bord va ser d'unes 2.850), va aconseguir pujar en el port d'Alacant al vaixell Stanbrook els últims dies de març del 1939. Tot i que va aconseguir escapar de la repressió feixista que van patir les més de 10.000 persones que no van poder pujar a l’Stanbrook a Alacant, la resta de la seua vida va ser molt dura, ja que va experimentar diversos camps de concentració i diverses guerres. El cas és que, si tornem a la primavera del 1939, després de passar diverses setmanes a Orà sense poder baixar de l’Stanbrook, Federico va acabat internat al camp de concentració gestionat per l’autoritat colonial francesa de Morand, prop de Ksar el Boukhari. Més tard va estar als camps de concentració de Kenadsa i Hadjerat. Un any abans de faltar, l’any 1963, havia a arribat a França, després de viure més anys de dificultats amb la Guerra d’Independència d’Algèria (1954-1962).

CARLOS JIMÉNEZ MARGALEJO

Memorias de un refugiado español en el Norte de África. Carlos Jiménez Margalejo.

Carlos també va ser una de les més de 2.500 persones que va poder escapar de la victòria i repressió franquista en el vaixell Stanbrook. Després d'arribar a Orà i passar dies tancat en el vaixell, amb molts problemes per a obtindre aigua i menjar, va ser internat en el camp de concentració de Morand. En aquest camp i en el pròxim de Boghar van estar reclosos, entre nombroses persones antifeixistes, figures militars de l'Exèrcit Popular de la República com Valentín González (“El Campesino”), d'ideologia comunista, o Cipriano Mera, anarquista. Quan les persones presoneres no acataven les ordres franceses o protestaven podien ser conduïdes a camps de càstig, on les circumstàncies encara eren pitjors. Iniciada la Segona Guerra Mundial, mentre que alguns homes van passar a formar part de la Legió Estrangera francesa, uns altres van ser utilitzats com a mà d'obra forçosa o esclava. La situació en nombrosos camps va viure una nova fase amb l'ocupació nazi de França i el nou règim de Vichy. Aquest període a Algèria es va traduir, entre altres elements, en la pressió alemanya per a que en el marc colonial de l'Àfrica Occidental Francesa s'avançara en la construcció del ferrocarril “Mer-Níger”/“Merníger” o Transaharià (del Senegal i Níger al Mediterrani), en el qual Carlos va participar, i també per que s'extragueren més recursos per a benefici nazi. Més tard, l'arribada i victòria aliada en les possessions colonials franceses, especialment a través de la presència de les tropes estatunidenques, va significar, segons Carlos Jiménez, treballar també per a ells. El nostre protagonista va aconseguir escapar per a començar una nova vida (primer a la mateixa Algèria i més tard a Veneçuela), però les seues experiències des del final de la Guerra Civil Espanyola mostren una lliçó de màxima importància. Ensenyen com les persones exiliades i refugiades de la Guerra Civil i la dictadura franquista van patir un tracte inhumà que hui, salvant les distàncies, també pateixen les persones refugiades i exiliades que creuen, aquesta vegada, el Mediterrani de sud a nord o d'est a oest.

JOSEFA PASTOR BROTONS

JOSEFA PASTOR BROTONS

Va ser militant del Partit Comunista i consellera municipal de l’ajuntament d’Elx des de l’1 de juny de 1938 fins el final de la Guerra Civil. Com a consellera va participar en la comissió de festivitats i espectacles.

Va ser empresonada el 6 de març de 1939. No obstant, gràcies a la mediació del governador civil d’Alacant, s’aconseguí el seu alliberament uns dies més tard. El 28 de març de 1939 es va exiliar a través del Stanbrook, que la portà a Orà. Es desconeix que va ocòrrer durant la seua estada en Argèlia però a finals del franquisme tornà amb el seu marit a Elx, on va morir l’any 1974.

ÀNGELS ESPÍ SILVESTRE

Àngels Espí Silvestre

Àngels Espí Silvestre va nàixer a Alcoi el 9 d’agost de 1921. L’any 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil i comptant només amb quinze anys, decideix afiliar-se a les Joventuts Llibertàries de la seua ciutat. Com a membre del braç juvenil del moviment anarquista, va donar xerrades en mítings i per Ràdio Alcoi. En 1937 comença a estudiar en l’Institut Obrer de València, institució pedagògica laica creada amb l’objectiu de formar a les filles i els fills de la classe obrera. És en aquesta època quan comença a escriure poemes.

Al final de la guerra va embarcar en l’Stanbrook junt amb el seu company, el mestre racionalista Manuel Arquimbau Martínez, per fugir de la repressió. Així, va iniciar el seu exili a Oran (Algèria) en març de 1939, per traslladar-se anys després a Bourges (França), on va aconseguir la nacionalitat francesa. Finalment, va tornar al País Valencià en els anys 90, on va morir l’any 2015 a l’edat de noranta-quatre anys. Per culpa de l’exili no va poder desenvolupar plenament la seua faceta com a poeta i els seus escrits han caigut en l’oblit.

Nadia BOUZEKRI: Derrotados, desterrados e internados Españoles y catalanes en la Argelia colonial ¿La memoria olvidada o el miedo a la memoria? (1936-1962), tesi doctoral dirigida per María Gemma Rubí i Casals (dir. tes.), Universitat Autònoma de Barcelona, 2012, https://www.tdx.cat/handle/10803/123296#page=1

Díaz FERNÁNDEZ VICTORIA: El exilio de los marinos republicanos, València, Publicaciones Universidad de Valencia. 2009.

Carlos JIMÉNEZ MARGALEJO: Memorias de un refugiado español en el norte de África (1939-1956), Madrid, Fundación Francisco Largo Caballero-Ediciones Cinca, 2008.

Eliane ORTEGA BERNABÉU: “Exilio republicano de 1939 en Argelia. Los campos de concentración de Morand en Boghari y Hadjerat M´Guil en el Valle de la Muerte”, Laberintos: revista de estudios sobre los exilios culturales españoles, 20 (2018), pp. 355-366.

Miguel MARTÍNEZ LÓPEZ: Alcazaba del olvido. El exilio de los refugiados políticos españoles en Argelia (1939-1962), Madrid, Endymión Ediciones, 2006.

Gabriel SANSANO I BELSO, Isabel MARCILLAS i Juan-Boris RUIZ-NÚÑEZ: Història i poètiques de la memòria: la violència política en la representació del franquisme, Alacant, Universitat d’Alacant, 2016.

Kristin SULENG: “Último barco al exilio”, El País, 23 de març de 2014. Recuperat de https://elpais.com/politica/2014/03/21/actualidad/1395425929_742501.html

Saliha ZERROUKI: “Caminos de la interculturalidad en la literatura del exilio español en Argelia: la mirada del otro en la poesía de Max Aub”, Laberintos: revista de estudios sobre los exilios culturales españoles, 20 (2018), pp. 385-394.

Cristina ESCRIVÀ MOSCARDÓ: 40 dones protagonistes de la València republicana, València, Associació Cultural Institut Obrer, 2018.