En iniciar-se la Guerra Civil Espanyola el 1936, Brasil travessava, també, moments convulsos a la seua política. Getúlio Vargas era el president, des de 1930, d'un règim conservador, nacionalista i autoritari, que en 1935 l'alçament revolucionari encapçalat per Carlos Prestes tractà de derrocar. No ho aconseguiren, i a partir de 1937 s'instaurà la dictadura del «Estado Novo», a imatge dels feixismes europeus.

Començà, així, un període repressiu per als immigrants espanyols al Brasil que mostraren, activament i públicament, el seu suport a la República Espanyola. Hi havia una colònia espanyola assentada al Brasil abans de la guerra; per això existien diverses associacions -tant de caràcter assistencial: Sociedad Española de Socorros Mutuos, com amb objectius lúdics o socials: Centro Español- a les quals acudien les i els espanyols amb la intenció de retrobar-se amb compatriotes, buscar l'ajuda que ni el govern brasiler ni l'espanyol els donaven o recordar les seues tradicions. Amb l'explosió de la Guerra Civil a la terra d'origen, la divisió al si d'aquestes institucions va ser notable. Moltes d'elles optaren per no significar-se políticament, per tal d'evitar la repressió de l'Estat Brasiler, altres eren obertament franquistes.

Pel que fa a l'àmbit purament polític, també trobem un ample suport a la causa feixista. Al Brasil hi havia, des del principi de la Guerra Civil Espanyola, organismes oficials -com ara la Cámara Española de Comercio de Sao Paulo- que es posaren a disposició dels sublevats, així com filials de la Falange. L'afinitat del Govern Brasiler amb el franquisme, permeté a aquestes organitzacions operar lliurement. En la mateixa línia, van aparéixer nombrosos periòdics i programes de ràdio l'objectiu dels quals era difondre propaganda feixista.

La situació començà a canviar amb l'inici de la II Guerra Mundial. El Govern Brasiler continuà mantenint bones relacions amb Espanya, Alemanya i Itàlia, però, oficialment, defensava una suposada neutralitat. Després de l'entrada dels EUA en la guerra, Brasil no deixà de rebre pressions estatunidenques per tal que es posicionara. Finalment, en 1942 ho feu en favor dels Aliats. A partir d'eixe moment, els falangistes deixaren de gaudir d'impunitat i protecció.

També els republicans tenien presència en la societat brasilera. Des de 1918 operava el Centro Republicano de Sao Paulo, amb la finalitat de difondre els ideals republicans. Durant el període monàrquic no va tindre molta força, però amb l'arribada de la II República el 1931 augmentà la seua activitat. Amb la Guerra Civil, el nombre de socis va créixer notablement i començaren diverses campanyes per tal de recaptar diners i menjar que enviaven a Espanya. Tasca que fou imitada per altres Centres Republicans arreu del territori brasiler, així com pel Comite Central de Propaganda de España Republicana. Aquest últim, a més, introduïa refugiats espanyols, de forma clandestina, dins de les fronteres brasileres.

Aquests moviments molestaren al govern brasiler, que perseguí i clausurà les organitzacions, alhora que detenia als seus directors. Fins i tot, el govern de Vargas expulsà a un grup d'espanyols acusats d'extremistes i els embarcà rumb a Espanya, on foren afusellats per les tropes franquistes només arribar. Al principi de la postguerra, el Centro Republicano de Sao Paulo tractà de mantenir la seua activitat ajudant a exiliats i famílies de represaliats, però de forma quasi clandestina. Finalment, el 1945 es va dissoldre i prengué el relleu el Centro Gallego Democrático, únic bastió republicà al Brasil des d'aleshores.

Mentrestant, en l'àmbit institucional va haver-hi canvis després de l'alçament militar. El Cònsol General en aquell moment era José María Sempere Olivares, qui manifestà la seua fidelitat amb la República, però no va fer el mateix la resta del cos diplomàtic espanyol al Brasil. Per això, molts d'aquests càrrecs foren substituïts per altres persones afins a la República. És el cas, en 1937, de l'arribada del nou Cònsol del municipi de Santos: l'ugetista i republicà Andrés Rodríguez Barbeito, qui assumí una intensa vida política plena de mítings en favor de la República i va implantar diversos mitjans de comunicació afins.

Uns mesos després va ser ascendit a vicecònsol en Sao Paulo. Però la seua relació amb el Cònsol General no era bona, ja que a aquest no li agradava el gran protagonisme que estava adquirint dins de la colònia espanyola, on agradava més l'actitud de Barbeito enfront de la tíbia defensa de la República feta per Sempere.

El públic i entusiasta posicionament polític de Barbeiro molestava a la policia brasilera, que el detingué i expulsà del país amb el vistiplau de Sempere. Un dia després el Cònsol General va ser destituït pel Ministeri d'Estat Espanyol.

Amb ells no acabà el conflicte intern a les representacions oficials del Govern Espanyol al Brasil, ben al contrari, al cos diplomàtic se succeïren cònsols i representants al llarg dels anys que durà el conflicte bèl·lic. I no només això, a causa de l'afinitat del Govern Brasiler amb Franco, es permeté una bicefàlia institucional que reconeixia tant als representants designats pel govern republicà com als anomenats de forma oficiosa pel bàndol feixista.

Si bé les mobilitzacions espanyoles al Brasil en favor de la causa republicana no foren tan nombroses com les que van tindre lloc en altres països llatinoamericans; en primer lloc per la repressió patida per part del govern de Vargas, en segon lloc, per formar una colònia menys abundant i, en tercer lloc, per les característiques d'aquesta, que se situava majoritàriament en zones rurals -treballant a plantacions de café- pràcticament aïllades de la vida política de les ciutats, no podem negar la seua implicació en la guerra que estava tenint lloc a Espanya.
De la mateixa manera, l'exili espanyol al Brasil no va ser tan abundant com el que arribà a altres destins, ja que el govern del país no es mostrà favorable a l'acollida de refugiats. Però, així i tot, podem trobar casos d'exili polític a aquest territori.

ROSA CHACEL ARIMÓN

Rosa Chacel Arimón

Encara que va nàixer a Valladolid, als 10 anys es va traslladar a Madrid, on va estudiar a l’Escuela del Hogar y Profesional de la Mujer. Entre 1922 i 1927 va viure a Itàlia per motius laborals del seu marit, el pintor Timoteo Pèrez Rubio; temps que va aprofitar per escriure la seua primera novel·la: Estación. Ida y vuelta, publicada al 1930. A més de novel·les, també escrivia llibres de poemes, assaig i relats en revistes de l’època, com ara la Revista de Occidente, Ultra o La Gaceta Literaria.

Al principi de la Guerra Civil va exercir d’infermera a Madrid. A partir de 1937 comença el seu exili, primer a València, després a Paris i finalment, en 1939, a Brasil. A aquest últim país es on va establir la seua residencia fins al 1973, any es que tornà definitivament a espanya. Entremig, va fer una estància de dos anys a New York gracies a una beca.

Moltes de les seues obres de ficció tenen un caire autobiogràfic, amb especial atenció al entorn espacial i històric. També podem acostar-nos a la seua vida i experiències gràcies a la seua autobiografia Desde el amanecer (1972) i als seus diaris Alcancía. Ida y vuelta (dos volums, 1982).

En 1987 va obtenir el premi de les Letras Españolas, en 1989 va ser investida doctora Honoris Causa per la Universitat de Valladolid i el 1993 se li entregà la Medalla de Oro al Merito de Bellas Artes.

Va morir a Madrid el 7 d’agost de 1994.

Ana RODRÍGUEZ FISCHER: Vida de Rosa Chacel, Madrid, Elia Editores, 2014.

M. RUIZA, T. FERNÁNDEZ y E. TAMARO: «Biografía de Rosa Chacel”, Biografías y vidas. La enciclopedia biogràfica en línea, 2004. Recuperat de https://www.biografiasyvidas.com/biografia/c/chacel.htm

Javier RUBIO: La emigración de la guerra civil de 1926-1939. Historia del éxodo que se produce con el fin de la II República española, Madrid, Librería Editorial San Martín, 1977.

Esther GAMBI GIMÉNEZ: «Republicanos y franquistas en Brasil: La Guerra Civil al otro lado del Atlántico», Encuentro de Latinoamericanistas Españoles: Viejas y nuevas alianzas entre Alérica Latina y España, 2006. Recuperado de https://halshs.archives-ouvertes.fr/halshs-00104754/document