Les terres del Canadà, habitades per tribus ameríndies i inuits, van ser conquerides i colonitzades per França en el segle XV. Passant posteriorment, concretament en 1763, a mans angleses.

Les primeres dècades del segle XX van ser una època de prosperitat econòmica i política per al Canadà. En el vessant política, cal assenyalar que en 1921 arriba a la presidència del govern el liberal William Lyon Mackenzie King, qui dedica grans esforços a aconseguir que el país siga independent de Gran Bretanya. Pel que fa a l'economia, es tracta d'un període de desenvolupament de les explotacions de jaciments d'or, amiant i níquel, així com de les indústries de fusta i paper i dels cultius agrícoles.

La situació de bonança canvia amb la crisi econòmica de 1929, que també afectà de manera important aquest país nord-americà. Així, fins a 1933 observem una caiguda substancial del Producte Nacional Brut, de la producció industrial, de la població activa i d'altres marcadors macroeconòmics. Aquesta situació es veu agreujada pels desastres naturals -huracans, plagues de llagostes, etc.- que colpejaren el Canadà en aquells temps.

Com a resposta, en 1930 es produeix un canvi de govern en favor del conservador Richard B. Bennett, qui es manté com a primer ministre fins a 1935. Moment en què el bipartisme torna a pegar-se la volta en favor dels liberals. Paral·lelament, es produeix el naixement de nous partits polítics d'inspiració socialista.

Pel que fa a la política internacional del Canadà, val a dir que participà en la Segona Guerra Mundial de forma activa al bàndol dels Aliats, enviant a Europa 900.000 soldats.

Canadà no és dels països que més refugiats espanyols va rebre després de la Guerra Civil, però no podem obviar el seu lloc com a llar d'acollida d'algunes d'aquestes persones. De fet, hi ha constància d'una activa comunitat anarquista composta, majoritàriament, per migrants espanyols, italians i europeus de l'est. Era un destí atractiu per les possibilitats econòmiques que oferia, amb una pròspera indústria automobilística necessitada de treballadors.

En qualsevol cas, l'arribada més gran d'espanyols no es dóna al principi de la victòria franquista, sinó que és més nombrosa a partir dels anys seixanta, quan la creació de l'Associació Canadenca d'Hispanistes afavorí l'arribada de diferents professionals.

PURIFICACIÓN PÉREZ BENAVENT (PURA ARCOS)

Purificación Pérez Benavent (Pura Arcos)

Purificación Pérez Benavent, més coneguda com Pura Arcos, va nàixer a València el 26 de juny de 1919. Va viure i estudiar a Xàtiva des dels tres anys fins als catorze, ja que l’any 1933 es va traslladar a viure a Barcelona amb els seus pares, on va començar a treballar i a estudiar de nit a una escola racionalista. Allí va entrar en contacte amb el món anarquista i va començar a freqüentar un ateneu llibertari. A continuació, s’afilià a les Joventuts Llibertàries de la barriada del Clot.

Posteriorment, a partir de la seua fundació l’any 1936, va formar part de l’agrupació femenina i anarquista Dones Lliures, on va arribar a ser secretaria de Propaganda del Subcomité Nacional. Així, va participar en diferents actes de difusió del col·lectiu i va crear algunes de les seues agrupacions locals.

L’any 1937, en plena guerra civil, torna a instal·lar-se a València, on treballa per al Comité Peninsular de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Paral·lelament, imparteix classes en una escola de la col·lectivitat La Porvenir, de Tavernes de la Valldigna. Va passar tota la guerra al País Valencià, mantenint intacte el seu compromís amb Dones Lliures i amb el moviment llibertari, prova d’açò és que el 28 de novembre de 1938 va participar en el míting en record de Durruti celebrat a Xàtiva.

Una vegada acabada la guerra va tornar a Barcelona per reunir-se amb la seua família. Allí va passar dos anys amagada, sense eixir de casa dels seus pares, treballant durant hores com a costurera. A mitjan dècada del 1940 va formar part de la lluita clandestina en suport dels presos anarquistes. Durant aquells anys, també va tenir una filla, fruit de la relació amb el company de militància Federico Arcos, qui es va haver d’exiliar poc després.

Fins a 1959 va treballar i criar la seua filla alhora que, de nit, estudiava batxillerat i infermeria. Finalment, s’exilia amb la seua filla al Canadà, on es retroben amb Federico. Allí va exercir d’infermera fins a la seua jubilació i va continuar col·laborant amb la revista Mujeres Libres, que s’edità des de l’exili entre 1963 i 1977, així com en la revista Mujeres Libertarias, fins a la seua desaparició en 1993. Mai va tornar a la seua terra, morint el 12 d’octubre de 1995 a Windsor (Canadà).

Cristina ESCRIVÀ MOSCARDÓ: 40 dones protagonistes de la València republicana, València, Associació Cultural Institut Obrer, 2018.

Martha ACKELSBERG: Mujeres Libres. El anarquismo y la lucha por la emancipación de las mujeres, Barcelona, Virus, 2017.