L’exili espanyol a Colòmbia va ser molt específic i durant un període de temps concret donades les divergències i interessos polítics del moment.

L’any 1934 el Partit Liberal va guanyar les eleccions colombianes. Els membres d’aquest, pertanyents a l’elit econòmica i cultural, volien iniciar una modernització i industrialització del país. No obstant, aquesta tasca es va veure dificultada a causa de la gran taxa d’analfabetisme i la migració rural a les ciutats, que obligava a l’expansió de les mateixes així com l’augment d’un gran nombre de recursos.

Aquest govern, amb una relació estreta amb el govern republicà, va veure en els exiliats i exiliades espanyols una oportunitat per contribuir en el desenvolupament econòmic i cultural del seu país. Així doncs, l’exili espanyol a Colòmbia va ser selectiu. Es permetia l’arribada de persones amb un gran nivell intel·lectual i científic però sense una forta càrrega política ni social, donada la por del govern colombià a que es difongueren certes ideologies en la seua societat. D’aquesta forma, les i els exiliats es situaren sobretot a l’avantguarda de la investigació científica i divulgativa d’aquest país.

De forma paral·lela, es crearen associacions com La casa de España  en Bogotà, La Comunitat Catalana de Bogotà (1941) o La Societat Española de Beneficència (1947).

L’arribada al poder del Partit Conservador colombià l’any 1946, provocà que la majoria dels i les espanyoles instal·lades al país, es vegeren forçades a continuar el seu exili en altres països, generalment Llatinoamericans.

Malauradament, la majoria de documentació oficial sobre el pas dels i les espanyoles exiliades en aquest país s’ha perdut, sent imprescindible el testimoni oral dels seus contemporanis per rescatar la seua memòria.

LUCIA GARCÍA VILLAFRANCA

Els estudis a París, Londres i Madrid, van portar a Lucía a col·laborar amb el govern republicà en tasques de traducció.  Es va casar amb Benito Velo Temes al qual va conéixer a Madrid mentre ambdós estudiaven a la capital. Benito i Lucía van tindre una filla, María Luz. Als tres els va agafar el començament de la guerra a Càceres. Després de l’empresonament de Benito, es van traslladar a Lugo d’on era ell ja que el seu pare era una figura important de la ciutat.  A partir d’ací començarà un llarg periple de la família per diversos països europeus, fins que en l’any 1940 arribaran a Bogotà. Gràcies a la seua àmplia cultura, Lucía no va tardar en aconseguir un treball com a professora al Liceu Francés, fins la seua jubilació en 1965.  Tanmateix, amb la jubilació no acabaria la seua activitat com a docent, ja que Lucía amb la seua família va fundar un centre d’educació preescolar bilingüe. En aquest col·legi, Lucía va continuar treballant fins la seua mort en 1971.

MERCEDES RODRIGO BELLIDO

Mercedes Rodríguez Bellido

Mercedes Rodrigo Bellido va nàixer a Madrid el 12 de maig de 1891. Es va formar com a mestra entre 1910 i 1912, i es va dedicar a la investigació i la docència en centres educatius especials, amb menors i adults cecs i sords.

En 1920 va rebre una beca que li va permetre continuar formant-se a Suïssa, on es va especialitzar en psicologia. Va col·laborar amb altres psicòlegs de renom, com ara Jean Piaget, Claparède o José Germain, investigant sobre el desenvolupament cognitiu i sensorimotor infantil. Així com traduint moltes de les seues obres a l’espanyol.

De tornada a Espanya, va treballar en el Colegio Nacional de Sordomudos y Ciegos de Madrid, i també per al Ministeri d’Educació elaborant programes de formació per a nou professorat basats en tècniques psicopedagògiques.

En 1929 inicià una nova etapa a l’Intituto Nacional de Psicotecnia de Madrid, on començà a treballar en aquest camp aplicat a la selecció i orientació professional. En 1936 va ser nomenada directora d’aquesta institució, càrrec que va haver d’abandonar en 1939 per pressions polítiques.

Eixe mateix any es va exiliar en Colòmbia, on la seua feina era reconeguda i valorada. Allí va fundar i dirigir el Servei Psicotècnic de la Facultat de Medicina de la Universidad Nacional de Bogotà. Per la seua tasca en el camp de la psicotècnia, completament nou en la Colòmbia de l’època, el Ministeri d’Educació colombià li encarregà realitzar, per primera vegada al país, un treball d’orientació professional amb l’alumnat de l’últim curs de batxillerat, amb la finalitat d’assessorar-los respecte a l’elecció dels seus estudis universitaris.

D’aquest període és l’únic llibre escrit i publicat per Mercedes Rodrigo Bellido: «Introducción al estudio de la Psicología».

Així mateix, va ser professora a la universitat estatal. On, a més, s’encarregava de fer la selecció per a l’entrada dels nous alumnes, a través de proves psicotècniques. Aquesta feina li va implicar molts problemes, ja que les escasses places, en comparació a l’elevada demanda, van fer que moltes persones s’enemistaren amb ella. Arribaren, fins a tot, a acusar-la d’afavorir l'admissió de comunistes; el que li comportà una persecució política, en el marc de les revoltes conegudes com «El Bogotazo», que la va abocar al seu segon exili en 1948 a Puerto Rico.

En aquest país va continuar treballant en l’àmbit acadèmic, però no només en relació amb la psicotècnia, sinó que es va introduir també en la psicologia clínica i la teràpia grupal. En aquest sentit, va ser responsable del programa terapèutic per a veterans de guerra d’EUA.

En 1971 va rebre el primer Premio Nacional de Psciología de la Federación Colombiana de Psicología. Va morir en 1982 a Puerto Rico, sense tornar mai del seu exili.

MARÍA RODRIGO BELLIDO

María Rodrigo Bellido

María Rodrigo Bellido va nàixer a Madrid l’any 1888, filla de Pantaleón Rodrigo y Falces i de María Bellido Díaz. El seu pare era professor de música, així que des de ben menuda va començar a estudiar piano, harmonia i composició en el Conservatori de Madrid. Gràcies a les seues altes qualificacions, va rebre una beca de la Institución Libre de Enseñanza per continuar els seus estudis a Alemanya, on va residir entre 1912 i 1915 estudiant orquestració.

Durant aquest període va compondre la sarsuela «Diana Cazadora», estrenada al Teatro Apolo de Madrid i l’opera «Becqueriana», inspirada en la Rima XI de Gustavo Adolfo Bécquer, estrenada en 1915 al Teatro de la Zarzuela de Madrid. Aquesta va ser la primera obra de gran format escrita per una dona que es va estrenar a Espanya.

Abans ja havia començat a compondre diverses obres, algunes de les quals van ser premiades: «Sonata para piano», premi dels Juegos Florales de Murcia de 1911, «Obertura para orquesta», premi del Circulo de Bellas Artes de 1912 o «Cuarteto para instrumentos de arco», premi de l’Exposición de Bellas Artes de 1913.

A la seua tornada a Espanya, a més de continuar dedicant-se a la composició de música de cambra, música per a piano, música simfònica, opera, sarsuela o ballet, es convertí en una concertista de renom, acompanyant com a pianista al tenor Miguel Fleta en els seus concerts per tota Europa, i en catedràtica de conjunt vocal i instrumental al Conservatorio Superior de Música de Madrid. Cal destacar, també, la seua tasca de divulgació de la música clàssica, especialment a la Universidad Popular de Madrid, creada per acostar el coneixement a les classes obreres.

Tot açò ho va fer en un ambient i una època en què les dones, si bé eren acceptades com a intèrprets de certs instruments (piano i arpa principalment), eren rebutjades com a compositores o directores d’orquestra. María Rogrigo Bellido es va haver de guanyar el respecte de la comunitat musical sent pionera i demostrant una qualitat excepcional a les seues obres.

A més de la seua feina musical, cal esmenar la seua militància política en favor de l’emancipació de les dones. Així, va col·laborar amb la Asocición Femenina de la Educación Cívica i va cofundar el Lyceum Club Femenino. També va participar en el concert reivindicatiu Las mujeres y la música, del 13 d’Abril de 1929, juntament amb les compositores Ascensión Martínez, María del Carmen López Peña y Mari Carmen Figuerido.

En 1939 es va haver d’exiliar, primer va anar a Suïssa, però el 1941 es va instal·lar a Colòmbia, on va començar treballant de mestra, primer al Gimnasio Moderno i, després, a l’Escuela Normal Superior. Aquesta última era una entitat de caràcter universitari i organització progressista i liberal. A continuació, i durant quasi una dècada, va ser professora del Conservatorio Superior de Música, organisme vinculat a la Universidad Nacional de Colombia.

També va continuar desenvolupant la seua tasca com a compositora; musicant, per exemple, poemes infantils de l’autor colombià Rafael Pombo (1833-1912) o component el ballet infantil «La Cenicienta». I és que, cal destacar, María Rodrigo Bellido donava especial importància i tenia gran sensibilitat per la música infantil. Igualment, va compondre la música de les obres de teatre de Victor Mallarino «El jardín de la imagenes» o «A un año del recuerdo», entre altres.

En tant que pianista, va acompanyar al tenor colombià Luís Macía, a més de fer diversos recitals i concerts tant a teatres com a laràdio.

L’any 1950 es va exiliar novament, després de les revoltes de 1948 a Colòmbia, aquesta vegada a Puerto Rico, on va donar classes a la Universidad de Río Piedras, i va treballar junt amb el violoncel·lista Pau Casals. Va viure allí fins a la seua mort en 1967.

GENOVEVA PONS ROTGER

La família de Genoveva Pons es va instal·lar a València quan ella era només una xiqueta i va créixer a la ciutat. Va ingressar a l’Escola Normal de Magisteri l’any 1926, interessant-se molt pels plantejaments de l’Escola Nova, i va estudiar també en l’Escola de Puericultura fins que finalment va començar a exercir com a mestra l’any 1933 a La Torre, a l’horta de València. Allà va posar en pràctica metodologies didàctiques renovadores, tals com un periòdic escolar seguint a Freinet.

L’any 1934 va ser destinada a Llíria, on coincidirà amb companyes com Guillermina Medrano. Durant el temps que va passar allà treballant, va dur endavant moltes altres iniciatives com a mestra compromesa: va aconseguir que li cediren un espai per a donar classes nocturnes a adults, va fundar una biblioteca itinerant i participava de les colònies infantils d’estiu per als xiquets més desafavorits. La seua implicació amb aquests xiquets continuà fins i tot durant la guerra, quan es va fer càrrec de xiquets evacuats. El seu compromís amb la política també va fer que militara en l’Agrupació Socialista de València i en la FETE (Federación de Trabajadores de la Enseñanza).

Després de la Guerra Civil, amb el procés de depuració de magisteri, va ser apartada de la seua professió, suposadament per alguna acusació que va fer que acabara empresonada durant tres anys. La van tancar a Llíria, en una casa particular reconvertida en presó on va trobar-se a antigues companyes com Paquita Sanchis, i va passar més tard per diferents penals. En aquesta temporada escriu un diari personal “Tres años de antaño” on recull la seua experiència. Com ella, el seu pare i el seu marit també van ser empresonats pel franquisme.

Una vegada fora de la presó, la persecució era tal que van decidir marxar per poder sentir-se lliures. Uns amics li van facilitar un contacte i així va aconseguir un treball a Bogotà com a professora. Va arribar a Colòmbia sola i mesos després va poder reclamar a la mare i al marit. Es van instal·lar allà l’any 1952, van fundar un negoci de mobles i ella treballava alhora de mestra i de contable. En 1973, després de la mort del seu home, també comença a col·laborar amb la Creu Roja.

Fins a 1979 no tornarà a Espanya, quan va ser reincorporada com a professora quaranta anys més tard de la seua expulsió, destinada a Torrent. Tanmateix, després de la seua jubilació va tornar a Colòmbia, on tenia la seua família i on finalment va morir.

CARMEN GARCÍA MERCHANTE

Coleccionismo y compromiso político

Juntament amb el seu home, Jesús Martínez Guerricabeitia, protagonitzen una història d’exili provocada per la repressió franquista. A banda de les seues inclinacions filocomunistes, també tenien vincles familiars amb persones amb filiació política republicana. El cunyat de Carmen, era José Martínez Guerricabeitia, Pepito, conegut militant antifranquista. La família arriba a Barranquilla (Colòmbia) l’any 1951, on s’instal·len fins l’any 1968, en què emigren cap a les illes Verges, als EUA.

Durant aquesta època es dediquen al comerç internacional, a base d’importacions i exportacions. I també desenvolupen la seua passió per l’art i la cultura, engrossant la seua col·lecció d’obres d’art i la seua biblioteca personal. De fet, tots aquests fons bibliogràfics i el seu propi arxiu familiar forma part actualment de la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, que és un recull format per donacions de particulars al voltant de la recopilació de testimonis i documents sobre l’exili republicà valencià.

El matrimoni tornaria a València en l’any 1970 i continuarien dedicats a l’art, destacant el compromís polític a través de les obres adquirides i de les exposicions organitzades. El 1989 formen el Patronat Martínez Guerricabeitia.

ELISA PIQUERAS LOZANO

Elisa Piquera Lozano

Elisa Piqueras Lozano va nàixer a Albacete el 30 de gener de 1912, però prompte es traslladà a València per estudiar a l’Escola de Belles Arts Sant Carlos. Allà va conéixer al que posteriorment seria el seu marit: l’artista Juan Renau Berenguer. Durant l’etapa de formació ambdós es van afiliar a la Federació Universitària Escolar (FUE), de tendència esquerrana i republicana, participant activament en la lluita política i activista estudiantil.

En 1933, Elisa va participar en III congrés de la Unió Federal d’Estudiants Hispans, així com en diverses exposicions col·lectives organitzades en llocs d’habitual trobada valencianista i republicana al cap i casal, com ara l’Ateneu Mercantil o el Cercle de Belles Arts.

Altrament, va ser membre de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris, així com de la secció d’arts plàstiques de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, on també va participar en nombroses exposicions, a més de publicar vinyetes a la revista Nueva Cultura (editada per l’Aliança) o al diari Verdad (dirigit per Max Aub), entre altres medis. En 1937, en plena Guerra Civil, va col·laborar en l’organització del II Congrés Internacional d’Escriptors en Defensa de la Cultura, celebrat a València. Els objectius d'aquest congrés eren mostrar el suport a la causa republicana, replantejar la funció social de la literatura i mobilitzar a l'opinió publica internacional en contra del feixisme.

El seu compromís amb la causa republicana la van portar, també, a militar activament en el Socorrs Roig Internacional i l’Agrupació de Dones Antifeixistes, dues organitzacions vinculades al comunisme. A partir de 1938 es trasllada a viure a Barcelona, on imparteix classes de dibuix a l’Institut per a Obrers, animant a l’alumnat a utilitzar l’art com a eina de crítica social.

Es va veure forçada a exiliar-se en 1939, un poc abans de la fi de la guerra. Va travesar la frontera a peu cap a França, on va ser internada durant uns dies en el camp de concentració d’Argelés. A l’eixir es retroba amb el seu marit i junts contacten amb Josep Maria Ots Capdequí, un antic professor de la parella que vivia ja exiliat a Colòmbia, per demanar-li ajuda per escapar de França. Una vegada instal·lada a Bogotà va treballar fent il·lustracions per a publicitat.

Uns anys després, en 1946, es traslladen a Mèxic, on s’havien establert altres membres de la família Renau, i ella s’ocupa com a dibuixant de cartells de cinema. Finalment, en 1957 la parella decideix tornar a València. Elisa va passar els últims anys de la seua vida malalta i allunyada de la vida artística. Va morir en 1974, amb només 62 anys.

María Eugenia MARTÍNEZ GORROÑO: «Fuentes orales para una aproximación al exilio femenino en Colombia», Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, Hª Contemporánea, t. 3 (1999), pags. 85-104. Recuperat de

http://e-spacio.uned.es/fez/eserv.php?pid=bibliuned:ETFSerie5-C5DD5531-79A7-926C-60F6-E2FA4E52107D&dsID=Documento.pdf

Luís Fernando WILLIAMS GIL: «Mercedes Rodrigo (1887 – 1955)», Avances en Medición, nümero 5 (2017), pags. 175-177, Universidad Nacional de Colombia, Colombia. Recuperat de http://www.humanas.unal.edu.co/psicometria/files/8613/7036/5475/Mercedes_Rodrigo.pdf

Gloria María de Lourdes SALAZAR AGUILAR: “El exilio republicano español: una migración hacia América Latina”, (s.f.).

Juan Luís HERNÁNDEZ ÁLVAREZ & Mª Eugenia MARTÍNEZ GORROÑO: “El impulso educativo, cultural, científico, deportivo y socioeconómico que significó el exilio español republicano en Colombia. Una significativa aportación al progreso”, Arbor, Ciencia, Pensamiento y Cultura, 739 (2009), pp. 1045-1062.

Manuel GARCÍA DEL MORAL: «María Rodrigo Bellido: Compositora madrileña», Revista Madrid Històrico, Número 79 (2019). Recuperat de https://www.revistamadridhistorico.es/2019/01/maria-rodrigo-bellido-compositora-madrilena/

Noelia LORENTA: «María Rodrigo: La revolución silenciosa de la mujer compositora» Sineris. Revista de música, Número 33 (2018).

Silvia OLIVERO ANARTE: «María Rodrigo Bellido. Compositora», Sur. Revista de Literatura, Número 13 (2019). Recuperat de

http://www.sur-revista-de-literatura.com/Paginas13/21SOAMRodrigo.pdf

Martínez, José Martín (2014). Jesús Martínez Guerricabeitia: coleccionista y mecenas. Valencia: Universitat de València