Els anys 30 i 40 del segle XX als Estats Units es caracteritzen per la inestabilitat econòmica, social i política derivada de la Gran Depressió. El president Roosevelt va tractar de pal·liar aquesta crisi amb el New Deal i la inversió en infraestructures generadores de treball. A més, l’esclat de la Segona Guerra Mundial (1939-1945) va generar grans ingressos en la indústria bèl·lica estadounidenca i va confirmar definitivament els Estats Units com la primera potència mundial.

Per aquesta inestabilitat, als anys 30 es va viure un auge dels moviments associatius ja que, per un costat, el món laboral va viure una nova fase d’organització en sindicats, partits i entitats i, per altre costat, la immigració europea des de finals del segle XIX -sobretot irlandesa, italiana o alemanya-, amb gran consciència de classe, va generar diferents agrupacions i moviments socials.

Pel que fa al cas espanyol, hi va haver diferents moviments antifeixistes (sobretot anarquistes i comunistes) que, en 1936 decidiren agrupar-se i conformar Las Sociedades Hispanas Confederadas (SS.HH.CC.), que va comptar amb 20.000 membres actius i més de vuitanta organitzacions afiliades per tot el país. Aquesta tenia dos objectius principals: la recollida de fons per a material sanitari que enviaven a Espanya, i la propaganda de la causa republicana. Per aconseguir ambdós objectius, es desenvolupaven actes culturals, publicacions en el diari Espanya Libre (1939-1976) i a través d’un programa de ràdio. Aquesta organització era tan influent que inclús l’FBI tenia informadors que es van infiltrar en la mateixa. No obstant, va haver organitzacions com Solidaridad Internacional Antifascista, Federación de Grupos Anarquistas en Estados Unidos i el Comité Pro-Unificación Hispana, entre d’altres, que es van organitzar de forma independent a les SS.HH.CC.

El nombre d’espanyols exiliats als Estats Units es redueix a uns centenars degut a la restrictiva política immigratòria d’aquest país. No obstant, aquestes restriccions afavorien universitaris i professionals amb un perfil polític moderat, exemples del qual són els Premis Nobel Juan Ramón Jiménez i Severo Ochoa.

VICTORIA KENT SIANO

Victoria Kent Siano

Victoria Kent Siano va ser una reconeguda política i advocada durant la Segona República Espanyola.

Estudià dret en la Universitat de Madrid, convertint-se, en 1924, en la primera dona de l’Estat en pertànyer al Col·legi d’Advocats de Madrid. A més a més, en 1930 es convertí en la primera dona del món en exercir l’advocacia front a un Tribunal Militar.

Amb la proclamació de la Segona República Espanyola, la van nomenar directora general de presons (1931-1934). A través d’aquest càrrec va tractar d’humanitzar les institucions penitenciàries introduint millores com la llibertat de culte i la millora de l’alimentació dels reclusos i recluses, entre d’altres.

Durant la Guerra Civil Espanyola va ser enviada a França com a secretaria de l’ambaixada espanyola (1937). Una vegada finalitzada la guerra, es refugià a França on va viure la Segona Guerra Mundial i va decidir exiliar-se a l’altra part de l’Atlàntic, primer a Mèxic i més tard a Estats Units. En aquests dos països va continuar reclamant millores per a les persones preses així com va fundar la revista Ibérica (1953-1974) a Nova York, mitjançant la qual es feia oposició al franquisme des de l’exili.

Victoria Kent és recordada majoritàriament per la seua oposició al sufragi femení durant la Segona República ja que considerava que els conservadorisme de les dones de principi de segle XX perjudicaria el progressisme republicà. No obstant, com hem pogut comprovar, va ser pionera en diferents àmbits professionals, el que va demostrar que les dones podien tenir els mateixos càrrecs i responsabilitats que els homes.

Així doncs, Victoria Kent ha sigut un gran referent dins del moviment polític republicà, continuant la seua lluita per la defensa dels drets humans a l’exili.

LAURA DE LOS RÍOS GINER

Laura de los Ríos Giner

Filla de Fernando de los Ríos Urruti catedràtic de Dret Polític en la Universitat de Granada i futur ministre de Justícia nomenat pel govern de la Republicà a l’any 1931 i filla de Gloria Giner de los Ríos García, professora de Geografia i Història i de la Institució Lliure d’Ensenyament, Laura es va criar envoltada de les amistats intel·lectuals i artistes dels seus pares. La seua infantessa i adolescència la va passar de la mà d’Isabel García Lorca, fins que en l’any 1931 van haver de traslladar-se a Madrid pel nomenament de son pare, alhora que sa mare decidia traslladar-se a Zamora per a continuar exercint la seua professió.

Amb la derrota republicana en l’any 1939, Laura es trasllada a París i més tard a Washington. Laura exercirà la seua professió als EUA en diferents universitats i allí desenvoluparà la seua activitat cultural, intel·lectual i artística. Va escriure la tesi doctoral sobre Clarín a Nova York i la publicà en la Revista Occidente.

En 1965 tornarà amb el seu marit Francisco García Lorca i les seues tres filles a l’estat espanyol, on va voler impulsar una escola d’estiu, molt similar a la que va dirigir amb el seu marit a Middlebury College, des del Patronat Giner de los Ríos. També després de la mort de Francisco García Lorca va ordenar i preparar la seua obra per a que fora publicada.

Va morir en l’any 1981 als 68 anys i va ser soterrada al cementiri civil de Madrid.

MARGARITA UCELAY

Margarita Ucelay

Margarita va ser filla del matrimoni Ucelay-Maórtua, parella d’intel·lectuals interessats pel món de la cultura: ell dedicat a una intensa bibliofília i ella amb inquietuds feministes va participar en la fundació del Lyceum Club en 1926.

Margarita va estudiar Dret ja que en principi havia de treballar en el despatx de son pare. Es desvinculà de l’ambient del Lyceum per a formar l’Associació Femenina de Cultura Cívica junt amb María Lejárraga. En l’associació Margarita va conéixer al que seria el seu marit, Ernesto Pérez Guerra amb qui es casaria en octubre de 1936.

Van viure junts a València i Barcelona fins que Ernesto va haver de viatjar a Nova York en una missió, quedant-se Margarita amb la seua germana Luz i la recent nascuda d’aquesta. Totes tres van fugir a la frontera francesa bombardejada per l’aviació italiana i es van instal·lar en casa de sa tia però aquesta acabaria titant-li de sa casa per “roja”. Finalment va aconseguir pujar al Queen Mary i viatjar cap a EUA. Però durant eixe viatge Roosevelt va reconèixer el govern de Franco fet que deixà sense validesa el passaport que portava per poder entrar al país. Va ser detinguda, es va haver d’instal·lar una temporada a Cuba i finalment va aconseguir entrar a la ciutat de Nova York.

Sense haver acabat la carrera de Dret i gràcies a les seues bones notes va començar a exercir de professora a la Universitat de Columbia. En 1939 va donar castellà a Vassar College i en 1941 va obtindre el Master of Arts. A mitjans dels anys quaranta va aconseguir compaginar les classes amb el desenvolupament de la seua tesi que versava sobre el costumisme espanyol en especial sobre els Mesoneros Romanos. Mentrestant a l’estat espanyol estava considerada com una roja peligrosa.

Sense entrar en més investigacions sobre la temàtica de la seua tesi i després de divorciar-se del seu marit va dedicar tots els seus anys professionals a la docència en el Departament de Barnard.

Margarita va fundar el primer teatre en castellà de Nova York amb Amelia del Río i Laura de los Ríos. Va ser nomenada emèrita i Special Lecturer of Spanish després de la seua jubilació. Va publicar també, en diverses revistes prestigioses com Hispanic Review.

A finals de l’any 1982 va tornar a Madrid, on va morir en l’any 2014.

AMPARO SEGARRA

Amparo Segarra

A l’edat de set anys es va traslladar amb la seua família a França on va estudiar a un internat, per tornar de nou a València en 1930.

Es va casar dues vegades, la primera amb un militar fidel a la República, Miguel Anglada Romeu, amb el qual tindrà un fill, Elton. Va ser amb el seu fill amb qui va començar un llarg exili: primer a França, després a Xile (país en el qual no van ser acceptats els refugiats espanyols) i finalment a Ciutat Trujillo. Ací es divorcià de Miguel per a casar-se amb Eugenio Granell al qual havia conegut en un tren camí de l’exili i amb el que tindria una filla, Natalia.

El matrimoni va instal·lar-se en diferents països, fins que en 1956 es quedarien a Nova York on viuran 30 anys.

Els primers collages van ser realitzats amb col·laboració del seu marit amb l’objectiu de mostrar costums europees als alumnes de Granell però va ser en l’època neoyorquina quan el treball artístic d’Amparo va ser més profitós. Va representar a les dones, els contrastos culturals i cronològics i la denúncia de les opressions i les injustícies.

Tota aquesta gran producció la va realitzar fins que en l’any 1985 va regressar a Espanya concretament a Madrid, on viuria fins la seua mort en 2007.

GUILLERMINA MEDRANO ARANDA

Guillermina Medrano Aranda

Guillermina Medrano Aranda va nàixer en 1912 al si d’una família de tradició republicana i socialista. Va estudiar Magisteri i Filosofia i Lletres. En acabar els estudis va treballar de mestra en una escola de Llíria.

Des de molt jove es va afiliar al Partido Radical Socialista, posteriorment reconvertit en Izquierda Republicana, i va fundar el comité femení del partit. El febrer de 1936, amb 23 anys, va formar part de la llista per a l’Ajuntament de València i es convertí, així, en la primera dona regidora de la ciutat. En l'únic discurs que va poder pronunciar va anunciar la defensa dels drets dels infants i les dones.

La seua activitat política també incloïa la direcció del Centre Republicà de El Cabanyal (València), on acollien xiquetes i xiquets d'Astúries. Així com l’organització de colònies escolars, un projecte que l’esclat de la Guerra Civil va truncar.

Durant la Guerra Civil, va dirigir l’asil San Eugenio, que ella va reanomenar com Casa de la Infancia Giner de los Rios, amb infants dependents del Tribunal tutelar de menors. També va habilitar vivendes per a famílies evacuades que arribaven de Madrid.

En 1938 va viatjar a París com a delegada de la joventut republicana en l'aliança juvenil antifeixista, amb l’objectiu de crear un clima favorable cap al bàndol republicà, que poses fi a la política de No-Intervenció, i de recaptar fons de països afins a la República. Durant aquest període a París també va exercir de secretaria de Diego Martínez Barrio (president de les Corts en l’exili) en el Comité de Ayuda a los Refugiados Españoles, organisme encarregat d’ajudar a compatriotes a eixir dels camps de concentració i obtenir visats per poder marxar a Amèrica.

Estava casada amb Rafael Supervía, advocat i president provincial de Izquierda Republicana, qui durant aquests anys estava pres a un camp de concentració al nord d’Àfrica. Guillermina Medrano Aranda va aconseguir rescatar-lo i fer que arribara a París, on es van retrobar. Des d’allí, despés de l’inici de la II Guerra Mundial, iniciaren el seu exili i van recalar, en primer lloc, a República Dominicana.

Durant els sis anys que durà la seua estada al país caribeny, Guillermina va crear i dirigir l’Instituto-Escuela de Ciudad Trujillo (actual Santo Domingo), un centre educatiu on va traslladar els continguts i valors republicans, a imatge del que es feia a la Institución Libre de Enseñanza espanyola. A aquesta escola assistien fills i filles de diplomàtics i ambaixadors residents a República Dominicana, és per això que Guillermina Medrano va conéixer a l’exambaixador nord-americà Avra Warren i, a través d’ell, en 1945, aconseguí un treball a l’escola de Washington Sidwell Friends School, cosa que li va permetre fugir de la dictadura de Trujillo i exiliar-se, finalment, a EUA.

Dos mesos després de viure i treballar a Washington, aconseguí que contractaren també al seu marit a l’escola on ella donava classe, i així Rafael Supervía també pogué arribar a EUA, ja que abans no havia aconseguit visat per entrar.

El gran repte de Guillermina al nou país d’acollida va ser doble, per una banda aprendre anglés i, per altra, iniciar-se en la docència de l’espanyol com a segona llengua, matèria que no havia impartit mai. Va ser professora d’espanyol a la Sidwel Friends School fins a la seua jubilació en 1978. El projecte més ambiciós de la seua carrera professional va ser la creació d’un innovador programa d’intercanvi d’alumnes nord-americans i mexicans per estudiar les respectives llegues, que va durar entre 1956 i 1978.

En 1965 els seus esforços educatius van obtenir com a recompensa el premi de la Harvard University que la reconeixia com una de les quatre millors professores de secundària dels EUA.

Un dels seus objectius com a exiliada i professora era difondre, no només el seu idioma, sinó també la cultura, valors i pedagogia de l’espanya republicana, a través de llibres, conferències i associacions pedagògiques. Així com a través de reunions de refugiats i polítics nord-americans, per tal de propiciar, en aquests últims, una opinió favorable cap a la causa republicana.

Fins a la mort del dictador Franco, Guillermina no va tornar a Espanya. Primer només de visita, que li causà una gran desil·lusió en comprovar que l’espanya republicana que ella evocava només existia en el record i que la transició imposava l’oblit de les persones que van lluitar contra la dictadura. Per això va passar els seus últims anys defensant la memòria dels i les exiliades mitjançant congressos i publicacions. Fruit d’aquesta tasca és el llibre «Nuevas raíces: testimonios de mujeres españolas en el exilio», coordinat per ella en 1993.

A finals dels anys 90 es va instal·lar definitivament a València, on va rebre l’any 2000 el Premi Isabel Ferrer de la Generalitat Valenciana per la seua trajectòria durant la Segona República i la seua tasca en l’exili.

Va morir el 28 de setembre de 2005 a València.

MANUELA MANZANARES LÓPEZ

Manuela Manzanares López

Manuela Manzanares López va nàixer a Torre de Juan Abad (Ciudad Real) en 1910, a causa dels negocis del seu pare la família es va traslladar a Granada quan ella encara era una xiqueta. En 1928 inicia els seus estudis de filosofia i lletres a la universitat de Granada, on cursa fins al tercer curs. Posteriorment, a causa del fet que el seu pare es va arruïnar, es muda a Madrid a viure amb els seus tios, i és a la capital on acaba els estudis universitaris i es llicencia en 1931.

En 1932 li concedeixen una beca per a estudiar en la recentment inaugurada Escuela de Estudios Arabes. A aquesta institució va començar el seu doctorat, però no el va poder acabar a causa de l’esclat de la Guerra Civil. Va rebre altres beques: del Centro de Estudios Históricos i de la Biblioteca Nacional, on treballava de bibliotecària traduint textos del llatí i catalogant.

En 1934 es va casar amb José Francisco Cierre, gerent de la revista «Cruz y Raya». A l’iniciar-se la Guerra Civil els dos es trobaven a París, d’on no els van deixar tornar perquè s’havien posicionat públicament en favor de la República. El seu marit va aconseguir feina a l’ambaixada republicana de Brussel·les i allà van passar els tres anys de la guerra. Durant eixe temps, Manuela Manzanares va treballar juntament amb el professor d'àrab Hernan Abel i va participar en el Congrés d’Arabistes Europeus celebrat a Brussel·les amb la conferència «La filosofía sufí en época tardía».

A l’acabar la Guerra Civil, i amb Hittler pressionant en la frontera belga, Manuela Manzanares López i el seu marit s’exilien a Colòmbia. En Bogotà va treballar a la Biblioteca Nacional editant la correspondència de Rufino José Cuervo (aquestes cartes estan publicades en cinc volums, però en cap es menciona la seua col·laboració). També va publicar diversos articles a les revistes Revista de Indias o Revista de la Universidad de Antioquia, entre altres.

En 1946, tant a ella com al seu marit els van oferir un contracte de professors a la Wayne State University de Detroit (a ell a temps complet, a ella a temps parcial), i es traslladaren a EUA. Quan acabà el seu contracte quatre anys més tard, començà a donar classe a la Universitat de Michigan. Allà, finalment, en 1958, va poder acabar el seu doctorat sobre els arabistes espanyols del segle XIX. Aquesta tesi és la base del seu llibre «Arabistas españoles del siglo XIX» publicat en 1972 per l’Instituto Arabo-Hispano.

Durant més de deu anys no van poder tornar a Espanya, ja que no tenien passaport i es negaven a demanar-lo al govern franquista. En 1954 van demanar un passaport nord-americà i amb ell van poder viatjar a Espanya, entrant per Gibraltar. Van venir de visita només, ja que la mare i una de les germanes d’ella encara vivien a Espanya, però la seua residencia i la seua feina continuaven estant a EUA, on va residir fins a la seua mort l’any 2004.

Durant la seua carrera va impartir múltiples conferències i escriure articles sobre l’influx àrab en la cultura espanyola, literatura aljamiada, arabistes contemporanis, la influència de les «Mil i una nits» en els contes espanyols o la dona en l’Edat Mitjana.

Bosch, A. (2010). Historia de Estados Unidos, 1776-1945. Barcelona: Crítica.

Faber, S., Martínez-Carazo, C. (2009). Contra el Olvido. El exilio español en Estados Unidos. Madrid: Universidad de Alcalá.

Romay, M. A. O. (2006). Las Sociedades Hispanas Confederadas en archivos del FBI. (Emigración y exilio español de 1936 a 1975 en EE.UU). Revista Complutense de historia de América, 32, 227.

Ruiza, M., Fernández, T., Tamaro, E. (2004). Biografia de Victoria Kent. En Biografias y Vidas. La enciclopedia biografica en línea. Barcelona (España). Recuperado de https://www.biografiasyvidas.com/biografia/k/kent.htm el 4 de noviembre de 2020.

Balaguer, M. L. (2009). Victoria Kent: vida y obra. Corts: Anuario de derecho parlamentario, 21, 17-34.

Sánchez, A. (2015). Victoria Kent (una española universal). Revista Penal de México, 8 ,171-191.

https://www.universolorca.com/personaje/de-los-rios-giner-laura/

Natacha SESEÑA: “Laura de los Ríos, un duelo de labores y esperanzas”, El País, 26 de desembre de 1981. Recuperat de https://elpais.com/diario/1981/12/26/cultura/378169202_850215.html

https://enricucelaydacal.weebly.com/memorabilia-familiae.html

Antares RUIZ DEL ÁRBOL CANA: «De la incertitumbre al exito. Guillermina Medrano una maestra republicana en Estados Unidos», Laberitos: Revista de estudios sobre los exilios cultirales españoles, numero 19 (2017), pags 127-154. Recupetat de

https://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1020169

Rosa SOLBES: «Mi corazón sigue siendo republicano», El País, 13 de abril de 2001. Recuperat de https://elpais.com/diario/2001/04/13/cvalenciana/987189497_850215.html

VVAA: Nuevas raíces: testimonios de mujeres españolas en el exilio, México, Ed. Joaquín Mortiz, 1993.

Tamara Andrés <La piedra de Sisifo>, 05 de maig de 2015. Recuperat de https://lapiedradesisifo.com/2015/05/05/recorrer-la-geografia-de-amparo-segarra/

El Correo gallego, 11 de gener de 2015. Recuperat de https://www.elcorreogallego.es/hemeroteca/fallece-madrid-viuda-artista-granell-amparo-segarra-AMCG195603

Mercedes DEL AMO: «Una mañana con la arabista Manuela Manzanares de Cierre», Revista de la Consejería de Educación de la Embajada de España en Rabat, Diciembre de 2003. Recuperat de https://www.academia.edu/168137/Una_ma%C3%B1ana_con_la_arabista_Manuela_Manzanares_de_Cirre

María Eugenia MARTÍNEZ GORROÑO: «Fuentes orales para una aproximación al exilio femenino en Colombia», Espacio, Tiempo y Forma, Serie V, Hª Contemporánea, t. 3 (1999), pags. 85-104. Recuperat de

http://e-spacio.uned.es/fez/eserv.php?pid=bibliuned:ETFSerie5-C5DD5531-79A7-926C-60F6-E2FA4E52107D&dsID=Documento.pdf

Maribel FIERRO: «Las pioneras del arabismo español», Fundación de Cultura Islámica, Marzo de 2019. Recuperat de:

https://funci.org/las-pioneras-del-arabismo-espanol/