Es calcula que al final de la guerra es van exiliar a França unes 500.000 espanyoles i espanyols (més del 2% de la població total del país). Només arribar a França es produïen les separacions familiars, d'una banda xiquets i dones i per un altre els homes, per a distribuir-se en diferents camps de concentració. França va mostrar sempre el seu desig que aquesta fora una estada breu, el govern francès va tractar d'encoratjar la reemigració a tercers països o la repatriació. A la fi de 1939 a causa de les condicions en els camps de concentració molts refugiats van claudicar davant les pressions del govern francès i van retornar a Espanya, algunes repatriacions van ser voluntàries, però altres forçoses, van ser retornats a Espanya sense el seu consentiment. 300.000 refugiats van decidir repatriar-se (la majoria era població civil que no havia participat en la guerra), i uns 215.000 van quedar en territori francès, bé en camps de concentració o bé enrolats en la legió estrangera. Dels que van quedar en camps, uns 15.000 van morir a causa de les males condicions de vida.

ESTRELLA CORTICHS VINYALS

ESTRELLA CORTICHS VINYALS

Estrella es va formar com a mestra graduant-se a Madrid a l'Escola Superior de Magisteri en 1928, vinculada a la Institució Lliure d'Ensenyament. Al llarg de la seva carrera va posar en pràctica i va ser defensora del concepte de disciplina desenvolupat pel seu mestre Giner dels Rius que tant incomodava al magisteri tradicional, creia que els alumnes havien d'aprendre per convicció i no per imposició. Va treballar com a mestra en un parell d'escoles madrilenyes fins que va esclatar la guerra i va començar a col·laborar amb la Universitat Popular i l'organització humanitària “Ajuda Infantil” on es va ocupar majoritàriament d'evacuació de menors. Al final de la Guerra Civil, va creuar França acompanyat a xiquets refugiats i va ser internada en un camp de concentració a Perpinyà. Gràcies a uns coneguts Estrella va aconseguir sortir del camp i seguir amb la seva col·laboració amb “Ajuda Infantil”. En 1940 va marxar a Mèxic fent breus estades a República Dominicana i Cuba. A Mèxic va treballar com a professora en més de 6 centres entre els quals es troben l'Institut Luis Vives o la Universitat Iberoamericana. Estrella va pertànyer al grup de dones “Maria Pineda” ajudant en la resistència contra Franco i al PSUC durant un temps. Va tornar a Barcelona en 1973 on va fixar la seua última residència.

MARIA VICTORIA CASARES PÉREZ

MARIA VICTORIA CASARES PÉREZ

María va nàixer i passar la seva infància a A Corunya fins que en el 1931 la seua família es trasllada a Madrid on començarà amb els estudis de teatre. A causa de la Guerra Civil es va exiliar a Paris el 20 de novembre de 1936 juntament amb els seus pares. María va continuar amb els seus estudis en l'Institut Victor-Duruy, on va aprendre francès i més tard en el conservatori de París, on va estudiar interpretació.

A França, després de molt d'esforç, triomfa i es converteix en una gran dama del teatre, entra primer en la Comédie Française (1949) i cinc anys més tard en el Teatre Nacional Popular (TNP), companyia pública amb una forta preocupació social. També va participar en la creació del Festival d'Avinyó. María Casares va interpretar a Lady Macbeth, María Tudor, Ana Petrova, entre molts altres personatges teatrals. Al cinema es va iniciar en el clàssic de Marcel Carné, Els enfants du paradis. Va realitzar alguns papers importants amb el seu amic Jean Cocteau en la seva pel·lícula Orfeu, així com la malvada de Les Dames du Bois de Boulogne, Saverina de Sthendal de Christian Jaque i en Histoires du Cinèma de Godard. Tot i a la seua gran presència cinematogràfica, María va preferir sempre les representacions teatrals on deia tenir una major connexió amb el seu públic. María mai va residir de nou a Espanya encara que va tornar en diverses ocasions com en 1977 per a interpretar L'Espantall de Alberti.

JOSÉ MARTÍNEZ GUERRICABEITIA

José Martínez Guerricabeitia

José (Pepe) era fill de Josefa Guerricabeitia Orero, d’origen basc, i el valencià José Martínez García. Amb 16 anys, durant la Guerra Civil Espanyola, Pepe va participar en les Milícies de la Cultura. Aquest organisme públic va ser creat per la Segona República en febrer del 1937 per ensenyar i instruir els combatents i soldats del front. Militant de la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries (FIJL), va participar en la batalla de l’Ebre, la més llarga i on van participar més tropes de tota la guerra. Amb la victòria franquista, per la seua joventut, va ser tancat en un reformatori correccional. També va haver de fer el servei militar franquista. Amb un judici pendent per a ser empresonat, Pepe va poder escapar i exiliar-se a França. Durant l’exili, establert a París, va continuar col·laborant en la FIJL i en la Federació Universitària Escolar (FUE). També va llançar la revista Península i va estudiar en la Sorbona. L’any 1961, amb el suport de quatre companys (entre ells Nicolás Sánchez-Albornoz, fill de l’historiador Claudio Sánchez-Albornoz) Pepe va fundar Ruedo Ibérico, l’editorial per excel·lència de l’exili antifranquista. Ruedo Ibérico pretenia contrarrestar la censura i propaganda franquista, i va introduir les seues obres en castellà clandestinament en l’Espanya franquista. Només entre 1966 i 1977, quan la seu es va traslladar a Barcelona, va editar uns 150 llibres. També va impulsar la revista antifranquista Cuadernos de Ruedo Ibérico des del 1965.

ISMAEL ROIG SOLER

Ismael Roig Soler el 1939

Encara que va ser enviat a un seminari, Ismael va abandonar la vida religiosa i va marxar a Albaida i després a Carcaixent. Allà, on vivia la seua germana, va treballar en una impremta. Amb la proclamació de la Segona república, es va afiliar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i va desenvolupar una gran activitat els anys posteriors. Després del colp d’Estat de juliol del 1936, Ismael va enrolar-se en la Columna de Ferro anarquista. Aquesta milícia confederal va intentar alliberar Terol des de València i va ser un referent en combinar la lluita contra les tropes sollevades al mateix i el treball per la revolució social per allà on passava. També va participar en la Columna Levante i en la 82ª Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República. Al final de la guerra, va aconseguir escapar de l’Alacant que anava a caure en mans feixistes. Després de nombroses dificultats, va arribar a França, on va ser internat al camp de concentració de Sant Cebrià de Rosselló (Saint-Cyprien). Però la lluita antifeixista i revolucionària d’Ismael no hi havia acabat. Va aconseguir tornar de forma encoberta a Barcelona, on va formar part del Comitè Regional de Catalunya de la CNT clandestina i va treballar en l’elaboració i impressió de Solidaritat Obrera. L’any 1954 va ser reconegut i va haver de marxar novament a l’exili, aquesta vegada a Uruguai. El 1975, va tornar a València.

VIRTUDES CUEVAS ESCRIVÁ

Virtudes Cuevas Escrivá

Virtudes Cuevas naix l’any 1913 a Sueca, en una família molt humil. Les seues ganes d’aprendre l’empenten a seguir estudiant i, tot i les dificultats, aconsegueix arribar a mestra.

L’any 1936 es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades, una organització juvenil que naix de la fusió de les joventuts del PCE i del PSOE. S’allista en el front en el Quinto Regimiento i això la porta a Madrid, a col·laborar en la rereguarda republicana també com a mestra. Va estar a un convent expropiat i convertit en casa cuna on acollien a famílies refugiades. Una de les seues tasques va ser fer de Sueca, el seu poble, un lloc d’acollida per a eixos xiquets i xiquetes.

Quan acaba la guerra, Virtudes és una de les republicanes que arriben a la frontera amb França on no els deixarien passar. Va estar a un camp de concentració francès per a refugiats fins que va poder sortir i establir-se a Burdeus gràcies a la solidaritat d’una família malaguenya que va conèixer al mateix camp. Una vegada establerta, Virtudes (més coneguda allà per altres pseudònims com Madame Vidal o Madame Carmen) va començar a col·laborar amb la resistència antifeixista enmig d’una França ocupada l’any 1940.

Aquesta activitat com a enllaç la va portar a ser detinguda l’any 1942 a l’estació de tren. Va ser empresonada i enviada a Ravensbrück, en un comboi de 27000 dones. En aquest camp de concentració van arribar a morir unes cent mil dones que van patir les violències nazis i que en el cas de les dones, atacaven els seus cossos amb experiments eugenèsics. Virtudes va ser alliberada el 1945 pels americans i va ser tornada a França, a l’hotel Lutetia que De Gaulle va acondicionar per a poder acollir a centenars de deportats que provenien dels camps de concentració alemanys. En aquest hotel coneixerà al que serà el seu home, Albert Codina, un català que havia estat a Mauthausen. El mateix president la va condecorar pel seu paper en la resistència.

Ella va morir a París l’any 2010. El seu llegat a Sueca és la seua casa d’infantesa, que va cedir a l’ajuntament amb la voluntat de fer-ne una casa-museu per a albergar les lluites antifeixistes que la van moure tota la vida.

CONCHA GUILLÉN BERTOLÍN:

Pepita Carpena, Conchita Liaño, Sara Berenguer i Conchita Guillen (Montadin, 5 de desembre de 1996)

María de la Concepción Pilar Guillén Bertolín, també coneguda com a Conchita, va ser una militant anarquista que es va traslladar a Barcelona amb la seua família a la mort del seu pare. La seua activitat sindical es va iniciar en la Guerra Civil l’any 1936, moment en el que es va afiliar a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries i a Mujeres Libres. Aquesta segona agrupació estava formada exclusivament per dones anarquistes que lluitaven per l’emancipació integral de la humanitat des del feminisme anarquista, tot i que no es consideraven feministes. La seua activitat va durar tres anys i es dedicaven a tasques propagandístiques, educatives i de suport a la rereguarda antifeixista. Ella va començar la seua participació en Mujeres Libres gràcies a una conferència de Soledad Estorach i en aquesta organització Concha va arribar a ser secretaria de propaganda de la Federació Local de Barcelona des de l’inici fins la fi de la guerra.

Sabem que va tindre una gran activitat durant el període bèl·lic participant en cursos d’infermeria per col·laborar amb les necessitats mèdiques, va fer conferències amb Lucía Sánchez Saornil (cofundadora de Mujeres Libres) i va viatjar al front de guerra per animar als milicians i milicianes. Amb la victòria franquista, Concha Guillén es va haver d’exiliar a França i va viure en diferents ciutats fins instalar-se a Nissan-lez-Enserune. Va continuar col·laborant amb les activitats del moviment llibertari, ara des de l’exili francès, especialment amb Mujeres Libres junt a altres dones conegudes com Antonina Rodrigo o Sara Berenguer. Durant els últims anys del Franquisme, Concha va retornar a Barcelona, on va morir l’any 2008.

MERCÈ NÚÑEZ TARGA

Mercè Núñez. 1959

Mercè Núñez Targa, nascuda a Barcelona, filla d’una família acomodada la qual li va poder donar una educació bàsica. A Barcelona als anys 30, és tresorera del Club Femení d’Esports, primera entitat esportiva catalana integrada exclusivament per dones. Durant l’any 1934 s’afilia a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, entitat educativa i pedagògica. Reafirma el seu compromís social i polític afiliant-se a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) i més avant s’afiliarà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). A finals de gener de 1939, la direcció del Partit Comunista li encomana reorganitzar el Partit Comunista de La Corunya, en Galícia, on serà detinguda, empresonada i, posteriorment, traslladada a la Cárcel de Ventas en Madrid.

Mercè és posada en llibertat provisional per un error burocràtic el 21 de gener de 1942, per tant, torna a Barcelona i en juliol del mateix any creua els Pirineus cap a França sota la falsa identitat de Francisca Colomer. En Perpinyà serà empresonada el 7 de setembre i, quan es posada en llibertat el 8 d’octubre, és internada en el camp d’Argelès. En gener de 1943, a Carcassonne s’incorpora a la Resistència francesa, formant part de la 5ª Agrupació de Guerrillers Espanyols del Departament de l’Aude on serà detinguda per la SD-Gestapo i deportada al camp de concentració de Ravensbrüch: ací serà obligada a dur a terme treballs forçats i sotmesa a nombroses tortures. Posteriorment es traslladada al camp de concentració de Leipzig, molt prop del combinat metal·lúrgic HASAG on és destinada a treballar. Finalment el camp és “alliberat” per soldats americans el 19 d’abril de 1945.

Després de declarar en contra de les tortures nazis, hi ha un llarg parèntesi de sanatoris, hospitals, cases de repòs, recaigudes i quiròfans en la seua vida. En 1949 tindrà un fill i, quan per fi es recupera, torna a la seua activitat militant participant en congressos sobre la deportació oferint el seu testimoni arreu dels països europeus. En 1967 escriu i publica en París Cárcel de Ventas; en 1975 torna a Espanya per continuar amb la seua militància; en 1980 publica en català El carretó dels gossos, testimoni de les seues vivències; en 1983 és nomenada delegada en Galícia de l’Amical de Mauthausen i otros campos. Finalment mor a Vigo el 4 d’agost de 1986, amb 75 anys, envoltada de la seua família i amigues.

GRÀCIA VENTURA FORTEA

Gracia Ventura i Sara Berenguer

Gràcia Ventura Fortea va ser una militant anarquista que va deixar l’escola als nou anys per començar a treballar en un taller de sastreria. A l’inici de la Guerra Civil va començar la seua activitat política afiliant-se a la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries en el Comité Local de Borriana. L’estiu del 1938 la Plana de Castelló va caure en mans dels colpistes i la fàbrica de municions en la que ella treballava va ser evacuada. Per aquest motiu Gràcia es va traslladar a Ontinyent (Vall d’Albaida, València) i poc després a Barxeta (La Costera, València).

A la fi de la guerra va tornar a Borriana on va ser detinguda i empresonada el 20 d’abril del 1939 i poc després condemnada a 20 anys de presó per “adhesió a la rebel·lió, profanació de tombes i participació en el soterrament de Buenaventura Durruti amb uniforme militar”. Va passar per nombroses presons, entre elles la coneguda presó de dones de Saturraran, fins l’any 1947. Va marxar a l’exili francès amb el seu company anarquista Josep Peirats a la ciutat de Toulouse i no va tornar a la seua terra fins la mort de Franco. Les últimes dècades de la seua vida va participar en altres activitats culturals del moviment llibertari com l’administració de la revista Mujeres Libres o la redacció de la revista Siembra d’Alcoi.

AMÈLIA JOVER VELASCO

Amèlia Jover Velasco

Amèlia Jover Velasco va nàixer a Cullera el 1910, on va poder anar a l’escola i prompte entrà en contacte amb l’anarquisme i el moviment social que existia al voltant d’ell.

Anys més tard s’instal·là a València, prop de la presó Model, el que li va permetre ajudar a companys que havien sigut empresonats a causa de les vagues generals que es van donar per tot l’Estat l’any 1932.

Va treballar com a mecanògrafa per a l’ajuntament de València i també de cuinera, però el que més destaca en ella és la seua participació política i social. Es va afiliar al sindicat de Gastronomia de la Confederació Nacional del Treball (CNT), on va constituir una secció de dones del sindicat valencià. Va ser membre també de les Joventuts Llibertàries, en les quals, una vegada iniciada la revolució, va ser elegida representant de la secció política de les Joventuts Llibertàries i també representant de les Joventuts Llibertàries en el comitè regional de la CNT Llevant. A més a més, va escriure nombrosos articles en Senderos, bolletí regional de les Joventuts Llibertàries, així com va participar en un grup naturista de la ciutat.

Al finalitzar la guerra, va ser detinguda en el port d’Alacant i empresonada, primerament a la presó d’Alacant, després al Convent de Santa Clara i per últim a l’Hospital Provincial de València, on va donar a llum sota vigilància. Una vegada recuperada, va aconseguir fugir gràcies a la col·laboració de companys de la CNT cap a França, on va ser internada en els camps de concentració de Argels i Bram. Nou mesos més tard, va aconseguir reunir-se amb el seu company sentimental a Tunísia, on va viure vint anys treballant el camp i educant als xiquets i xiquetes sense escolaritzar.

En 1962 es traslladà a París on va continuar defenent els seus ideals llibertaris, començà a formar part de l’Agrupació Confederal de París i proporcionà menjar a aquelles persones més vulnerables. Va viatjar diverses vegades a València i estava en contacte amb el comitè clandestí de la CNT.

En els seus últims anys de vida va col·laborar amb la Fundació Salvador Seguí i va participar de diversos actes en homenatge al moviment llibertari.

Finalment, morí a París el 1997, als 86 anys d’edat.

ADELA CARRERAS TAURÀ (ADELITA DEL CAMPO)

ADELA CARRERAS TAURÀ (ADELITA DEL CAMPO)

Adela Carreras procedia d'una família d'artistes de l'escenari de tradició republicana; els seus pares eren propietaris de la seua pròpia companyia, en la qual Adela treballava des dels 12 anys. Durant la República, es va implicar en diverses activitats polítiques i culturals, a més de afiliar-se a l'organització anarquista Mujeres Libres. Amb l'esclat de la Guerra Civil i la caiguda de Catalunya, i a causa del compromís amb la política educativa i cultural de la República, es va veure obligada a travessar la frontera de França. Tots dos passen per diversos camps de concentració, on desenvolupen una gran activitat cultural i educativa. És en el camp de Argelès on es coneixen i comença la vida en comú amb el seu home Julián Antonio Ramírez. Després de l'ocupació alemanya, Julián Antonio va col·laborar amb la Resistència. Es reuneix amb Adelita, que havia escapat del camp de concentració, en 1942; enguany es casen i tenen un fill, Carlos. Creen el Grup Artístic de les Companyies de Treballadors Espanyols del GTE (Grup de Treballadors Estrangers). Va ser en aquesta època quan Adelita Carreras adopta com a nom artístic Adelita del Camp, en referència als camps de concentració. Després de l'alliberament de França Adelita va formar una companyia de varietats, que va fer nombroses gires i festivals, alhora que era també contractada com a actriu, cantant i ballarina. Julián Antonio es va dedicar essencialment a treballar en periòdics del PCE, fins a la il·legalització d'aquest. Ja a París, la família va passar moments de penúria econòmica fins a l'ingrés, primer d'Adela i després de Julián Antonio, en la ORTF (Radiodifusió-Televisió Francesa); tots dos van passar a ser els locutors de les emissions en llengua espanyola, la famosa “Ràdio París”, durant més de 25 anys. Ja en la transició espanyola el matrimoni va poder posar fi al seu exili instal·lant-se a Mutxamel on, ja jubilats, van continuar desenvolupant una intensa labor cultural i pedagògica fins a la seua mort.

PILAR URIBES

De Pilar Uribes sabem que va estudiar batxiller en l'Institut Lluís Vives i va fer, després d'això, la carrera de magisteri. Formava part d'una família amb un alt compromís polític, per la qual cosa no és d'estranyar que s'interessara prompte per la militància: en 1937 va ingressar a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). En 1938 va ser comissària de la Federació Universitària Espanyola (FUE) i va participar en la creació de les milícies de la cultura. Va col·laborar en les colònies infantils i va mantindre el contacte entre rereguarda i front. El 23 de març de 1939 es va exiliar a França, on va ser internada en el camp de concentració de Clarmont. Més tard, amb altres membres del Partit Comunista, es va traslladar a l'URSS. Va estar treballant en “Cases de xiquets” fins al 1945. Després, a l'editorial Progreso i en l'Institut d'Idiomes estrangers.

Va tornar a l'Estat espanyol a la mort de Franco, al costat del seu germà Venancio Uribes, que moriria en maig del 93. Una vegada a València, Pilar es va incorporar a l'Escola graduada del Saler fins la seua jubilació i va mantindre relació amb la FUE, així com amb els seus companys de l'URSS i de professió.

JULIO JUST I GIMENO

JULIO JUST I GIMENO

Julio Just va iniciar la seua llarga militància política al Partit d’Unió Republicana fins que fundà en 1915 la Joventut Nacionalista Republicana, on pretenia potenciar el valencianisme en relació al blasquisme. Era un col·laborador habitual del periòdic blasquista El Pueblo i en altres revistes republicanes valencianes com València Nova o La voz. Va presidir la Casa de la Democràcia en 1924, institució del republicanisme valencià.

El 14 d’abril de 1931 va protagonitzar el moment històric de la proclamació de la República des del balcó de l’Ajuntament de València. Va obtenir el càrrec de diputat per primera vegada l’any 1931 i va tornar a ocupar un escany l’any 1933, totes dues amb el Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA); partir que abandonarà per Esquerra Valenciana. L’any 1936 renova escany amb Izquierda Republicana dins del Front Popular.

Va ser ministre entre 1936 i 1937 en la cartera d’obres públiques. Durant aquests anys va impulsar obres tant importants com la regulació del Xúquer, la defensa de l’albufera o la construcció d’accessos als pobles valencians més aïllats i durant la guerra va manar construir refugis antiaeris; fent de València un exemple de lluita arquitectònica.

El seu camí a l’exili comença en 1939, a França. Va romandre a un camp de concentració durant la ocupació alemanya de la IIGM, després que el detingueren a Foix. Tot i així, no va ser extraditat i fou alliberat en 1941. Va ocupar diversos càrrecs ministerials des del govern espanyol republicà a l’exili que van variar al llarg dels diferents mandats: Ministre de Defensa i Interior; Ministre de Governació; Ministre d'Acció en l'Exili i Interior; vicepresident i Ministre d'Interior i Emigració, càrrec que va renovar fins a l’últim any de govern republicà.

MARIA TERESA GARCÍA BANÚS

María Teresa García Banus

Maria Teresa García Banús, nascuda a València l’any 1895, era neboda del pintor Joaquin Sorolla. En 1918 començà la carrera de Filosofia i Lletres a Madrid i, posteriorment, va rebre una beca per realitzar una estada als Estats Units com assistent d’espanyol. Durant l’etapa estudiantil madrilenya afloren les seues inquietuds polítiques i feministes, sumant-se a una associació de dones estudiants de la seua universitat i col·laborant en la publicació El Comunista<i.</i

És en la redacció on coneix a Juan Andrade, que en eixe moment era el director, amb qui més endavant es casarà. Junts també van traduir a ideòlegs i intel·lectuals marxistes, especialment a dones com Clara Zelko o Rosa Luxemburgo, per tal d’editar fullets destinats a l’educació política. A més, com a comunista, va participar en mítings i en reunions del Secretariat Internacional de l’Oposició Comunista d’Esquerra.

En 1935 es trasllada a Barcelona, on funda, junt amb el seu company, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM). A partir de 1936 s’ocupa de conduir el Secretariat Femení del partit, des d’on defensa l’avortament lliure, el treball igualitari i l’educació de les dones. A l’any següent va ser la directora del bolletí femení Emancipación i continuà traduint i editant llibres de caràcter comunista i feminista.

En juny de 1937, el Comité Executiu del POUM és detingut. Maria Teresa va passar per la Presó Provincial de València i per la Presó de Dones de Barcelona, de forma intermitent, des d’eixe moment fins al final de la guerra. Quan en 1939 ix de la presó, es manté en la clandestinitat fins que pot exiliar-se a França. On es retroba amb Juan i on, a pesar de viure durant anys baix llibertat vigilada, no deixen la seua militància, acollint a nombrosos refugiats i organitzant reunions a sa casa.

En 1978, amb el dictador mort, tornen a Espanya. Durant la Transició es van mostrar contraris a la integració dels antics membres del POUM en el PSOE. Ella va continuar treballant en l’edició de llibres fins a la seua mort l’any 1989 i deixà inacabades les seues memòries «María Teresa García Banús. Una vida bien vivida».

MATILDE ESCUDER VICENTE

Matilde Escuder Vicente

Matilde Escuder Vicente va nàixer el 12 de desembre de 1912 a Vilafranca, poble situat a la comarca castellonenca dels Ports, al si d’una família obrera d’afiliació socialista. Va estudiar, primer, a l’Escola Normal de Mestres de Castelló i, després, a la de València, on va obtenir el títol l’any 1934.

El seu primer destí com a mestra va ser l’escola rural de Ses Salines (Eivissa), però la seua estada a les illes va estar marcada per l’assetjament sexual i ideològic. Per això decideix marxar a Barcelona, on va sol·licitar a la CNT un lloc de mestra a alguna escola racionalista. És així com comença a exercir a l’escola racionalista de l’Ateneu Llibertari de Sant Adrià del Besòs (Barcelona) en 1936.

Amb l’esclat de la Guerra Civil, es va allistar voluntàriament a la Columna Durruti per lluitar per la revolució social, el que la porta a formar part de la batalla de Belchite. És en aquest moment quan coneix al que seria el seu company sentimental i pare de la seua filla, el també anarquista Enrrique Ferrero. A més, junts, van formar part de la col·lectivitat de Mirambel (Terol) abans de ser detinguts. Ella escapa i arriba a Ontinyent, on exerceix de mestra de l'Acadèmia de les Joventuts Llibertàries fins a 1939.

El final de la guerra va ser molt dur per a ella. Estava al bàndol dels derrotats i, com a tal, va patir la repressió. Per una banda, de forma directa, ja que va ser empresonada a València, estant cinc anys privada de llibertat. Per altra banda, de forma indirecta, ja que el seu company va ser assassinat a la presó de Torrent.

En 1944 s’instal·la a Barcelona amb la seua filla i Fèlix Carrasquer, un antic amic i company de militància amb qui inicia una relació. En aquesta etapa, malgrat la dictadura franquista, no abandona la lluita contra el feixisme. Motiu pel qual és novament empresonada -igual que Fèlix-, en aquest cas durant tres anys.

En eixir, decideix esperar l’alliberament del seu company i viu a Vinaròs (Castelló) fins que es retroben l’any 1959. Marxen a l’exili junts, concretament a la localitat de Thil, a França, on funden una Escola de Militants i una impremta clandestina que els permet enviar propaganda prohibida a l’Estat Espanyol. A més, l’any 1967 van fundar el grup Amics de la CNT d’Espanya.

Matilde va morir a la seua casa de l’exili l’any 2006 mantenint intacte el seu compromís amb el moviment llibertari i la renovació pedagògica.

SARA BERENGUER LAOSA

SARA BERENGUER LAOSA

Sara Berenguer Laosa va nàixer a Barcelona el primer dia de l’any 1919. Entre els 13 i els 17 anys, moment en què esclata la Guerra Civil, treballa com a carnissera i com a modista. Però a partir d’eixe moment s’entrega a la Revolució animada pel seu pare, qui era un actiu militant anarquista. Les seues primeres tasques en la rereguarda van ser cuidant ferits com a infermera de nit i cosint roba per als milicians, però prompte rebutja aquestes ocupacions en pensar que pot ser més útil en altres llocs. Així, comença com a mecanògrafa del Comité Revolucionari de la CNT, on també s’encarrega del repartiment d’armes.

A més, s’afilia a les Joventuts Llibertàries i és allí on, en veure les burles que provoca en els seus companys l’anunci d’una xerrada de Dones Lliures -l’agrupació anarquista femenina-, comença a plantejar-se la situació de les dones dins i fora del moviment llibertari. Per tant, decideix afiliar-se també a Dones Lliures, organització on va ser secretaria de propaganda.

A través de la seua participació en aquesta última, entra en contacte amb Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA), intervenint de forma activa en les seues accions, i viatja en una expedició junt amb altres companyes al front de guerra. Per altra banda, també imparteix classes a les xiquetes i els xiquets del seu barri i, paral·lelament a la seua frenètica militància, amplia la seua formació reprenent les classes de mecanografia i estudiant francés i taquigrafia.

Una vegada perduda la guerra, marxa a l’exili francés amb el seu company, l’artista anarquista valencià Jesús Guillen Bertolin. Del seu exili destaca l’obstinació per mantenir una militància activa -tot i ser ja en aquell moment mare de quatre criatures i haver de desenvolupar diverses feines, com ara costurera o comptable-. Així, des de França va col·laborar amb la xarxa d’exiliats anarquistes, ocupant-se de diverses accions de SIA, per la qual cosa va patir la persecució de la policia francesa. Per altra banda, va participar també en la resistència contra l’ocupació nazi, motiu que va propiciar que se li atorgara l’Ordre de Cavaller de la Legió d’Honor en 1998. En 1964, juntament amb companyes de França i Anglaterra, reprén la publicació de la revista Mujeres Libres.

Mai va abandonar la lluita, i en l’última etapa de la seua vida col·laborava amb Dones Lliures de València. A més, en 2008, amb 89 anys, va publicar el llibre Mujeres de Temple, que recull les biografies de 26 dones que lluitaren per la Revolució. Sara Berenguer Laosa va morir el 8 de juny de 2010 a Montady, el poble de França on vivia.

Alicia ALTED VIGIL: “El Exilio Republicano Español De 1939 desde la perspectiva de las mujeres”, Arenal. Revista de historia de las mujeres, vol.4, núm. 2, (1997), pp 223-238

Alicia ALTED VIGIL y Manuel AZNAR SOLER (coords.): Literatura y cultura del exilio español de 1939 en Francia, Salamanca, Gexel, 1998.

María CASARES: Résidente privilégiée, París, Fayard, 1981.

Geneviève DREYFUS-ARMAND: “La memoria de la Segunda República en el exilio republicano en Francia”, Historia del presente, 1-2 (2003), pp. 41-50.

Juan GOYTISOLO: “El exilio: Francia”, en Julio RODRÍGUEZ PUÉRTOLAS (coord.): La República y la cultura: Paz, guerra y exilio, Madrid, Istmo, 2009, pp. 735-740.

Chusa L. MONJAS: “La huella del exilio español en Francia”, Academia: Revista del Cine Español, 173 (2010), pp. 38-39.

Josefa OTERO OCHAITA: “Emigrantes-Inmigrantes: Movimientos migratorios en la España del siglo XX”, Intef, (2003), http://sauce.pntic.mec.es/jotero/Emigra2/emigra2r.htm

Paco ROZALÉN: “En reconeixement als exiliats de Llíria”, La veu de Llíria, 29 de marzo de 2019

Rosa SOLBES: “Guillermina Medrano primera mujer concejal del Ayuntamiento de Valencia”, Valencia i la república, guía Urbana, (2001), https://www.uv.es/republica/plano/guiller/guiller.htm

Joaquín SOLER SERRANO: “A fondo- Maria Casares”, A fondo, (1981), http://www.rtve.es/alacarta/videos/a-fondo/fondo-maria-casares/4056808/

Enrique TAPIA JIMÉNEZ: El ojo del exilio: el exilio de los republicanos españoles en Francia, Lleida, Milenio, 2004.

María TOCA: “María Casares”, La pajarería magazine, 25 de septiembre de 2018.

Xavier TORNAFOCH: “Personatges: Estrella Cortichs, una mestra de Gironella.”, L'Erol: revista cultural del Berguedà, 77 (2003), pp. 33-35.

PARES: Portal de archivos españoles http://www.mcu.es/ccbae/es/consulta_aut/registro.cmd?id=338102

https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/valentes/01-09-2019-virtudes-cuevas-escriva-1913-2010-

Eulàlia Vega: Pioneras y revolucionarias. Mujeres libertarias durante la República, la Guerra Civil y el Franquismo, Barcelona, Icaria Editorial, 2010.

https://sobrelaanarquiayotrostemasii.wordpress.com/category/conchita-guillen-cuyo-nombre-real-es-maria-de-la-concepcion-pilar-guillen-bertolin-1919-2008/

http://autogestionacrata.blogspot.com/2013/01/gracia-ventura-fortea.html

Núñez Targa, Mercè. El carretó dels gossos. Una catalana a Ravensbrück. Ed. Edicions 62, 2005.

Núñez Targa, Mercè. Destinada al crematorio. Ed. Renacimiento, 2011.

Eulàlia Vega: Pioneras y revolucionarias. Mujeres libertarias durante la República, la Guerra Civil y el Franquismo, Barcelona, Icaria Editorial, 2010.

https://sobrelaanarquiayotrostemasii.wordpress.com/2018/04/22/gracia-ventura-fortea-vida-y-obra/

S. A. “Amèlia Jover Velasco”, Cullera Laica (2013). Recuperat de: https://culleralaica.org/amelia-jover-velasco/

ALE, “Biografía de Amèlia Jover Velasco, de las Juventudes Libertarias y la FAI”, Portal Libertario Oaca (2015). Recuperat de: https://www.portaloaca.com/historia/biografias/10847-biografia-de-amelia-jover-velasco-de-las-juventudes-libertarias-y-la-fai.html

Real academia de la historia https://dbe.rah.es/biografias/11437/julio-just-gimeno

Censo Guía de archivos de España e Iberoamérica http://censoarchivos.mcu.es/CensoGuia/fondoDetail.htm?id=92707

Cristina ESCRIVÀ MOSCARDÓ: 40 dones protagonistes de la València republicana, València, Associació Cultural Institut Obrer, 2018.

Cándida MARTÍNEZ LÓPEZ i Susana TAVERA: Mujeres en la historia de España: enciclopedia biográfica, Barcelona, Planeta, 2000.

Manuel MARTÍ PUIG: Matilde Escuder, maestra libertaria y racionalista: una historia de vida, Castelló, Publicacions de la Universitat Jaume I, 2018.

Luiza IORDACHE i Rocío NEGRETE (coords): Mujeres en el exilio republicano de 1939. Homenaje a Josefina Cuesta, Madrid, Ministerio de la Presidencia, relaciones con las Cortes y memoria democrática, 2021.