Segons els estudis històrics, cap país llatinoamericà dels que van acollir persones exiliades espanyoles va ser una llar estable, a excepció de Mèxic. Allà es van establir entre 20.000 i 25.000 exiliats i exiliades polítiques espanyoles entre 1939 i 1942. A més, s’estima que aproximadament un 25% de les persones refugiades eren intel·lectuals o artistes de tendència antifeixista. Els organismes d’ajuda i organització de l’exili espanyol van ser, en aquest cas, el Comité Técnico de Ayuda a los Refugiados Españoles (CTARE) i el Servicio de Evacuación de Refugiados Españoles (SERE).

En relació a les dones, les xifres parlen d’entre 6.000 i 8.000 exiliades, de característiques socioeconòmiques molt diverses: mestres, infermeres, treballadores industrials o intel·lectuals, que tenien generalment entre 25 i 40 anys. Mèxic va ser un destí preferent per a les persones exiliades del País Valencià des del primer moment. Fins i tot, el 1942, la comunitat valenciana de Mèxic va fundar la Casa Regional Valenciana, on organitzaven activitats culturals i fins i tot editaven revistes pròpies.

AMPARO BATANERO GARCÍA

AMPARO BATANERO. Niños refugiados llegando a Morelia. Fuente El Mundo.es

Amparo Batanero era una xiqueta de 4 anys quan va començar la Guerra Civil. Filla d’una família d’idees republicanes i amb el pare al front republicà, va ser evacuada durant els primers mesos de la guerra a València junt als seus 5 germans i germanes. Durant el 1937, va emprendre el seu exili cap a Mèxic amb el grup que s’ha anomenat “Els xiquets de Morelia”: 456 menors d’edat, fills i filles de republicans espanyols, que van ser transportats a Mèxic a petició del Comité Iberoamericano de Ayuda al Pueblo Español. El 7 de juny de 1937, quan Amparo tenia 5 anys, el grup de xiquetes i xiquets van arribar a Morelia (Michoacán, Mèxic) i van ser acollits en dos edificis de l’escola España-México. Si inicialment esperaven que la seua estada en Llatinoamèrica fora temporal, amb la derrota antifeixista i la Segona Guerra Mundial moltes xiquetes i xiquets van començar un llarg exili que per a molts, com per a Amparo, va ser definitiu.

MARÍA ZAMBRANO ALARCÓN

MARIA ZAMBRANO

María Zambrano ha estat considerada com la filòsofa espanyola més important del segle XX. Va ser una pensadora nascuda a Màlaga que va cursar estudis de Filosofia en Madrid mentre participava en moviments estudiantils i en periòdics i altres publicacions. Quan va esclatar la Guerra civil, María va residir en València i en Barcelona fins el 1939 per col·laborar amb la República. Si durant els anys previs destacava ja la seua participació en les Missions Pedagògiques, durant el conflicte es va implicar en la Alianza de Intelectuales para la Defensa de la Cultura i la Casa de la Cultura de València.

Després de la guerra, la filòsofa es va veure obligada a iniciar un exili errant: va passar per ciutats com París, Nova York o La Habana, i finalment es va instal·lar en Mèxic. Allí va iniciar un període de gran activitat intel·lectual mentre impartia classes en la Universitat San Nicolás de Hidalgo de Morelia. Però no va buscar una llar estable: des del Carib fins diferents ciutats europees, no va tornar a Espanya fins l’any 1981. Fins l’últim terç del segle XX la seua extensa obra no va estar reconeguda, però al seu retorn va rebre el Premi Príncipe de Asturias el 1981 i el Premi Cervantes el 1988.

MARGARITA NELKEN MANSBERGER

MARGARITA NELKEN

Margarita Nelken ha sigut una de les polítiques més conegudes del període de la Segona República. Nascuda en una família benestant, va rebre una educació acurada: amb 15 anys va escriure el seu primer article sobre unes obres de Goya per a una prestigiosa revista d’art de Londres. Però també de ben jove va començar a dedicar-se a l’activisme polític i social: la seua primera obra llarga es va titular La condición social de la mujer en España (1919). Margarita és la única dona que va aconseguir les tres actes parlamentàries en les eleccions de la Segona República, representant al Partido Socialista Obrero Español (PSOE), mentre es veia implicada en condemnes per actes com la Revolució d’Astúries (1934). Tot i que era contrària al sufragi universal, va participar durant la guerra en la creació de la Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA) i es va incorporar al Partit Comunista d’Espanya (PCE) el 1936. Amb la derrota antifeixista, va creuar la frontera francesa i finalment es va traslladar a Mèxic abans de l’ocupació nazi de França. Des de l’altra banda de l’Atlàntic, va continuar participant en l’activitat política dels exiliats i exiliades espanyoles en Mèxic i va ser una de les crítiques d’art més influents del país fins la seua mort en 1968.

RÓMULO GARCÍA SALCEDO

RÓMULO GARCÍA SALCEDO

Rómulo era militant del Partit Comunista d’Espanya (PCE). Va participar en la Guerra Civil Espanyola i va ser enginyer director de la Subsecretaria d’Armament. La història de la seua vida i del seu exili estan íntimament lligats a la seua dona. Rómulo va casar-se l’any 1938 amb Enriqueta Agut Armer, mestra republicana nascuda a Castelló de la Plana. Enriqueta va participar en les Missions Pedagògiques i en l’escola Lina Odena de València, va treballar en el col·legi Balmes de València i a Puçol, va ser secretària de l’Agrupació Femenina d’Izquierda Republicana i de l’Agrupació de Dones Antifeixistes i va ser integrant de la redacció de la revista Pasionaria, entre d’altres. Rómulo i Enriqueta, que en eixe moment estava embarassada, van marxar cap a l’exili en febrer del 1939 a través dels Pirineus. Rómulo va ser internat en el camp de concentració d’Argelers (Argelès-sur-Mer) entre un mes i tres mesos. Va aconseguir eixir, i amb Enriqueta i la seua filla, Adela, que acabava de nàixer a Grenoble, van marxar cap a l’exili a Mèxic. Ho van fer amb el vaixell Sinaia, que va arribar a Veracruz (Mèxic), el 13 de juny de 1939. Rómulo va passar la seua vida a l’exili i va faltar a Mèxic l’any 1985.

GERMANS “MAYO” (SOUZA-FERNÁNDEZ)

Hermanos Mayo (de izquierda a derecha) - Francisco, Julio y Cándido Souza Fernández. Faustino y Pablo Del Castillo Cubillo

Els tres germans gallecs “Mayo” (Francisco, 1911-1949; Julio, 1917-2018 y Cándido Souza-Fernández, 1922-1984) van treballar com a fotògrafs-fotoperiodistes a l’Estat espanyol i a Mèxic. Primerament, van crear l’empresa “Fotos Souza”, que abans de la Guerra Civil Espanyola van haver de canviar de nom a “Fotos Mayo” pels registres i la persecució policial a Francisco, militant anarquista. Després, a l’inici de la guerra, van establir l’agència fotogràfica Foto-Mayo, amb la que van tindre una gran activitat realitzant fotografies de la zona antifeixista i de l’enfrontament bèl·lic. Van marxar a l’exili a Mèxic, i amb els també germans Faustino (1913-1996) i Pablo del Castillo Cubillo (1922-2019) van continuar la seua activitat fotogràfica en nombroses publicacions, incloent les revistes Life o Time, a banda de El Popular, Hoy, Mañana y La Prensa. Tanmateix, la seua primera foto va ser un retrat de grup a les persones exiliades que van viatjar amb ells en el vaixell Sinaia. Tot el treball dels germans “Mayo” (Souza-Fernández), conformat per més de cinc milions de negatius (considerat el grup de fotografies de la mateixa autoria més abundant d’Amèrica Llatina), es troba des del 1994 a l’Arxiu General de la Nació de Mèxic. L’any 2007, els germans van rebre el Premi Nacional de Periodisme de Mèxic.

REGINA LAGO GARCIA

Regina Lago García

Després d’estudiar a l’Escola Normal de Palència, Regina es traslladaria a Madrid per a seguir en l’Escola d’Estudis Superiors de Magisteri, on aconseguirà ser la número 1 de la seua promoció en Ciències. Va treballar a La Laguna com a professora de Física i Química a l’Escola Normal i més tard a la de Lugo, com a professora de Matemàtiques. El seu interès per la psicologia l’animarà a aconseguir una beca per a formar-se en psicologia experimental a l’Institut Rousseau de Ginebra.

Viurà i estudiarà a Suïssa durant dos cursos acompanyada pel seu marit Juan Comas i tornarà més tard a Lugo. Passarà per les normals de Lugo, Palència i Segovia fins que en 1934 estrena el càrrec de cap de secció de materials al Museu Pedagògic Nacional. En aquest any és quan s’afilia al Socorro Rojo Internacional. El seu compromís ve de anys enrere (afiliada des del 1921 a la FETE-UGT dins de la secció de professores de l’Escola Normal) i continuarà també dins de l’Agrupació de Dones Antifeixistes.

Quan va començar la guerra i Maria de Maeztu dimiteix, Regina la substituirà com a directora de la Residencia de Señoritas i acompanyarà el seu trasllat a València, convertida en la Capital de la República. El 1937, encara a València, serà nomenada consellera pedagògica del Consell Nacional de la Infància Evacuada al capdavant de la secció d’Organització del Regim Pedagògic de les colònies escolars. L’objectiu final és poder acollir a xiquets i xiquetes durant la guerra, com van fer amb uns 45000.

El desembre de 1937, com a Delegada de la Infància Evacuada, es traslladarà a París. S’incorporarà el 1939 a l’Office International por l’Enfance. Una vegada acabada la guerra, tornarà a Espanya per a ajudar a l’evacuació de famílies i criatures. A febrer del 39 torna a França i finalment s’exiliarà a l’octubre amb la seua família a Mèxic.

Una vegada a Mèxic continuarà treballant com a professora a l’Escola Normal de Pachuca i també a la Preparatòria de la UNAM. Durant l’exili tampoc no va abandonar el seu compromís militant i va formar part de la FETE-UGT reorganitzada, dirigint el Comitè de Solidaritat. També va dirigir i conformar en 1944 la Comisió d’Ajuda al Magisteri Republicà Espanyol (CAMER) i s’ajuntarà amb altres companyes exiliades en la Unió de Dones Espanyoles Antifeixistes de Mèxic.

La seua militància no va defallir en cap moment igual que la seua trajectòria professional. Va publicar durant tota la seua vida nombrosos articles, publicacions i llibres com “Las Repúblicas Juveniles (1931)”, “La práctica de las pruebas mentales y de instrucción (1933)” -junt al seu home- i “La Guerra a través de los dibuixos infantiles (1940)”.

Regina va poder tornar a Espanya l’any 1963 per a visitar els seus familiars però tornarà a Mèxic, on estava establerta. Va morir allà el 1966 a Cuernavaca, on la van soterrar.

TERE MEDINA-NAVASCUÉS

Tere Medina-Navascués va néixer a Madrid l’any 1924. El seu pare era veterinari militar i va lluitar a les files republicanes durant la Guerra Civil. Ella, les seues germanes i la seua mare es van refugiar a la Barcelona republicana. Però quan les tropes franquistes entraren van haver d’exiliar-se a França. Posteriorment, es retrobaren allí amb el pare i tota la família fou portada a un camp de concentració a Bordeus. Finalment, en juliol de 1939, es van exiliar a Mèxic en el vaixell Mexique, en el que viatjaren junt amb altres 2060 refugiats.

La família s’establí en Ciutat de Mèxic, on Tere va viure la resta de la seua vida. L’any 2007 publicà el llibre Memorias del exilio: La vida cotidiana de los primeros españoles exiliados en México, on alterna històries de vida d’algunes famílies de refugiats, amb les seues memòries personals.

Es autora d’altres llibres relacionats amb la Guerra Civil, com Sobre mis escombros: estampas de la Guerra Civil Española, on converteix la cruel realitat i la memòria en narrativa amb el propòsit de, en les seues pròpies paraules «que cada uno nos cuente la historia con su verdad, porque esas verdades juntas harán que la historia sea más verdadera».

TRINIDAD ARROYO VILLAVERDE

Trinidad Arroyo Villaverde

Trinidad va ser des de jove una estudiant excel·lent i això la va portar a ingressar en la Facultat de Medicina en 1888 a Valladolid, malgrat els intents de prohibició a causa de la seua condició de dona adduint motius legals. Finalment, davant de la seua excel·lència i la seua particular lluita, les autoritats universitàries accediren. El suport de la seua família i la seua determinació van ser claus a l’hora d’arribar fins al final per demostrar la seua vàlua i, per consegüent, la de totes les dones que reivindicaven una igualtat d’oportunitats en els estudis. Va acabar la carrera per a dedicar-se a una tesi doctoral prodigiosa a Madrid, on s’hi va traslladar l’any 1896. Va arribar a ser així la primera dona en llicenciar-se a la Universidad de Valladolid i la primera dona doctorada en oftalmologia a Espanya.

Després d’aquest període, es va decantar per obrir una consulta a Palencia on exercir la professió, juntament amb el seu germà. En aquesta ciutat va ser on va conèixer el seu marit, Manuel Márquez, amb qui compartiria, més enllà del matrimoni, la vocació en l’àmbit de l’oftalmologia i també una profunda convicció republicana. Junts van viure en diferents ciutats dins que es van instal·lar a Madrid l’any 1908. El masclisme imperant, relegava el paper de Trinidad en el treball conjunt amb el seu marit a una simple col·laboradora, però ella amb la seua dedicació i domini, va aconseguir destacar i llaurar-se un lloc amb el seu merescut reconeixement. Va destacar en les millors revistes científiques i també en la defensa de la igualtat entre homes i dones o de les classes treballadores i la justícia social.

Açò últim té especial rellevància en la seua trajectòria, ja que s’hi havia vist estretament lligada com a Vicepresidenta del Comité Femení d’Higiene Popular de Madrid, cosa que faria que es conscienciés de la situació d’abandonament de les classes més humils. Per aquesta consciència, Trinidad va acollir la República amb entusiasme i va ocupar algun càrrec dins de la Junta d’Ampliació d’Estudis. Amb l’esclat de la guerra, ella i el seu marit van denunciar la invasió feixista alhora que continuaven amb la seua carrera treballant en els hospitals madrilenys i col·laborant amb organitzacions soviètiques.

L’any 1938, acompanyats per les autoritats republicanes, es traslladen a València, la nova capital. Així va començar un llarg viatge que els duria a Barcelona, a França i, finalment, al seu exili a Mèxic. Allà van ser acollits per la Casa de España i van prosseguir amb les seues activitats professionals i culturals. També amb la seua implicació política. Trinidad -junt a companyes com Margarita Nelken, Matilde Cantós i Aurora Arnáiz- va conformar el Comité Nacional de Mujeres Antifascistas de España i va estar ocupant-se durant anys de coordinar i enviar ajuda a les famílies refugiades a França. D’aquesta solidaritat naix també la seua fundació. Trinidad la va engegar amb la voluntat de proveir, amb els seus estalvis, a xiquets i xiquetes de la possibilitat d’estudiar en la Universitat de Valladolid, tal i com ella ho va fer.

Va morir l’any 1959 a Mèxic.

EMILIA ELIAS HERRANDO (EMILIA ELIAS DE BALLESTEROS)

Emilia Elias Herrando

Emilia va ser una mestra, pedagoga i professora de la normal que va treballar per a l’educació tota la seua vida, tant a Espanya com al seu exili a Mèxic.

Va ser una estudiant destacada des de la seua joventut i també una activa militant. Va ser destinada com a professora de l’Escola Normal de Girona i, més tard, per tal de poder reunir-se amb la seua parella, Antonio Ballesteros, va demanar poder fer classes a Segovia. Allà van casar-se i van tenir fills i, finalment, van decidir mudar-se a Madrid on ella va ocupar el càrrec de directora de l’Escola Normal número 2. En la seua relació van trobar un vincle familiar però també professional, ja que els dos eren reconeguts pedagogs i, en part, aquesta vocació els mantindrà units.

Com a militant, va implicar-se en diverses lluites: sindicalisme, comunisme, feminisme. Estava afiliada a la FETE, on va arribar a ocupar un càrrec dins el Comitè Nacional en 1937, juntament amb una altra dona (Amparo Ruiz Gonzalez), donada l’absència dels companys homes que estaven al front. També estava afiliada al PCE, on era membre de la comissió de Dones del Comitè Central del Partit. Paral·lelament, va ser secretaria general del Comitè Nacional de la AMA (Asociación de Mujeres Antifascistas), des de 1937.

Després de la Guerra Civil, juntament amb la seua família, van exiliar-se a Mèxic a bord del Sinaia i allà van poder continuar dedicant-se a la seua passió, l’ensenyament. També va continuar amb la seua militància i va formar part de la Unión de Mujeres Españolas (UME), la qual va formar-se a Mèxic després del Congrés Mundial femení l’any 1945 a París. Dins del Comitè Nacional de la UME també hi havia altres exiliades que havien format part de la AMA, com Trinidad Arroyo.

Emilia no va deixar tampoc la seua professió i va continuar exercint en institucions normalistes i escrivint sobre pedagogia. Algunes obres seues, escrites a l’exili, són “Problemas educativos actuales” sobre els reptes educatius al seu país d’acollida, Mèxic), “La educación de los adolescentes” (juntament amb el seu company Antonio Ballesteros) o, més enllà de la pedagogia, “Por qué luchamos las mujeres antifascistas”.

LLIBERTAT RÓDENAS RODRÍGUEZ

Llibertat Ródenas Rodríguez

Llibertat Ródenas Rodríguez va nàixer a Xera, en una família republicana i atea. El 1918 es mudaren a viure a Barcelona, on participà en les revoltes que es van donar en gener d’aquest mateix any per garantir un lloguer assequible i un preu just dels béns de primera necessitat, com el carbó o l’alimentació bàsica. L’any 1920 va ser empresonada durant tres mesos a Manresa, a causa de la participació en uns mítings propagandístics. Més tard, l’any 1922 va tornar a ser empresonada, esta vegada a Guadalajara, on va criticar els abusos del General Martínez Anido a Barcelona.

Quan esclatà la Guerra Civil (1936), s’enrolà en la Columna Durruti, on combaté al front de Saragossa i s’encarregà de l’evacuació de xiquets i xiquetes aragoneses.

Finalitzada la guerra, en 1939, va haver d’exiliar-se junt el seu marit, Josep Viadiu i Vendrell, primer a França, després a Santo Domingo i per últim a Mèxic on es van establir. Ródenas tractà de reunir-se amb els seus tres fills, als quals havia enviat a la URSS durant la guerra. No obstant, només ho aconseguí amb el més xicotet ja que els altres dos moriren en la batalla de Leningrad lluitant contra el nazisme.

Passà la resta de la seua vida a Mèxic, on morí el 1970.

MANUELA BALLESTER VILLASECA

Manuela Ballester Villaseca

Manuela Ballester va néixer a València, filla d’una modista i d’un professor de l'Acadèmia de Belles Arts San Carlos, on ella va ingressar com alumna quan tenia 14 anys. Era l’any 1922 i es convertí, així, en una de les primeres dones a estudiar pintura.

Començà la seua obra amb un marcat estil academicista, però a poc a poc va anar allunyant-se i incorporant influències dadaistes i surrealistes. És per això que forma part de la Generació Valenciana dels Trenta, un moviment d’artistes avantguardistes que, des d’una ideologia afí a la república i l’antifeixisme, utilitzen l’art com a instrument per transformar la realitat. A aquesta Generació pertanyien, entre altres, els artistes Francisco Careño, Rafael Pérez Contel, Tonico Ballester -germà de Manuela- o Josep Renau. Aquest últim es va convertir en el seu marit l’any 1932.

A l’acabar els seus estudis, començà a treballar dissenyant figurins de moda per a diverses revistes i, també, portades de magazins, com ara la porta de la revista Blanco y Negro en 1929. Va col·laborar en altres revistes: Estudios, Ortho, Nova Cultura. Fins i tot, va dirigir la revista Pasionaria: Revista de mujeres antifascistas de Valencia, editada pel col·lectiu Agrupación de Mujeres Antifascistas de Valencia, en el qual militava.

Al mateix temps, va treballar en el món editorial, il·lustrant portades de llibres. De fet, en 1930 va guanyar el premi de portades organitzat per l’Editorial Cenit. Per altra banda, també va participar en diverses exposicions. Un altre dels seus àmbits de treball era la cartelleria. Va dissenyar el seu primer cartell amb motiu de les eleccions de 1936, en el que animava a votar al Frente Popular.

Durant la Guerra Civil va començar a donar discursos sobre el paper de la dona en el conflicte bèl·lic. També va impartir classes per a dones a l’Escuela Femenina Lina Oden, creada per la secció femenina del Partit Comunista.

En 1938, Manuela Ballester i la seua família es traslladen a Barcelona. A l’acabar la guerra, en 1939, iniciaren el seu exili, que tingué com primer i breu destí Toulouse. Des d’allí, marxaren a Mèxic on, tant ella com Josep Renau, foren ben acollits per la comunitat artística. A Mèxic van fundar l’empresa Estudio-Imagen. Publicidad Plástica i van participar en projectes de muralisme. A més, ella continuà treballant en la il·lustració de llibres.

Manuela Ballester va viure en Mèxic entre 1939 i 1959, moment en què es trasllada a Berlín amb el seu marit i els seus fills. Aquesta fou una etapa més complicada per a ella, a causa de les dificultats amb l’idioma i per integrar-se a la societat alemanya. No obstant això va continuar desenvolupant la seua tasca pictòrica.

Mai va deixar de col·laborar en diferents projectes tant a Mèxic com a Espanya, però no va voler tornar a Espanya. Va morir el 7 de novembre de 1994 a Berlín.

ENRIQUETA AGUT ARMER

Enriqueta Agut Armer

Enriqueta Agut Armer va nàixer a Castelló el 1912 en una família de comerciants amb qui es va mudar a València quan ella tenia 10 anys. Va estudiar el batxillerat al Lluís Vives i l’any 1932 va començar a estudiar per a professora. Va ser una de les 17 dones que van formar part de la primera promoció valenciana d’estudiants del nou pla de formació del professorat. Part de les innovacions d’aquest pla consistien a realitzar un any de pràctiques. Ella el cursà al Balmes, on després acabaria treballant com a mestra.

En el seu exercici, va ser una mestra compromesa amb el model republicà d’escola laica, pública i activa que impulsava un canvi a partir de la renovació pedagògica. Defensava que l’escola havia d’estar arrelada al medi i, entre d’altres, amb aquesta finalitat donava classes en valencià perquè els xiquets i xiquetes pogueren aprendre en la seua llengua materna. Com a mestra republicana també va formar part de l’experiència que van ser les missions pedagògiques i va visitar pobles rurals per a portar-hi cultura: exposicions, teatre, tertúlies, biblioteques... Alhora que arreplegaven la cultura popular d’aquelles zones, com les cançons o les històries locals.

Va ser també una implicada militant passant per las Juventudes de Izquierda Republicana, la FUE i, més tard durant la guerra, el Partit Comunista. Era coneguda com la Palometa del Front Popular. La seua capacitat política era frenètica, formava part de multitud de col·lectius, també de Dones Antifeixistes. Feia mítings, donava discursos, participava fins i tot en la redacció de la revista Pasionaria. El seu compromís militant cobria tots els aspectes de la seua vida i a causa d’aquesta intensa activitat va haver d’abandonar el país després de la derrota republicana.

L’any 1938 Enriqueta vivia ja a Catalunya i el 39 va fugir cap a França com tants altres republicans. El seu home, Romulo, es va quedar al camp per a refugiats d’Argelers-sur-Mer i ella va aconseguir arribar a Grenovle amb un company del PC. A bord del Sinaia, va arribar a Mèxic amb una filla de tres mesos. Allà va intentar refer la seua vida, va arribar a trobar-se de nou amb el seu home i van coincidir també amb moltes famílies valencianes exiliades a Mèxic. Per exemple, la seua filla va estudiar al col·legi institut Luís Vives, com el famós institut de València, que tenia per director un valencià, Juan Bonet i on anaven els fills i les filles de les famílies refugiades.

CECILIA SANZ SANZ

Com que va participar en la Guerra Civil espanyola com a tinent metge de la Huitena Divisió de l'Exèrcit de la República, amb la derrota republicana va haver d'exiliar-se a Mèxic. L’acompanyava el seu marit, Vicente Ridaura, també metge, amb qui s'havia casat pocs dies abans d'esclatar el conflicte bèl·lic. Van arribar a Veracruz el 13 de juny de 1939 a bord del Sinaia, procedents de França, i al cap d'algun temps van poder establir-se en Tampico.

En aquesta ciutat, Cecilia Sanz va ser una de les primeres professores de la Facultat de Medicina, fundada en 1950, de la Universitat Autònoma de Tamaulipas, on va impartir classes fins que, arran de la vaga que va haver-hi en 1974, va renunciar. A part d'aquesta labor docent, va desplegar una abundant activitat d'animació cultural, donant conferències no sols sobre qüestions relacionades amb la medicina, sinó també sobre temes socials, literaris i culturals en general. Va escriure poemes, assajos i articles que en part van aparéixer en diversos periòdics, i alguns dels quals, juntament amb relats i notes autobiogràfiques, van ser reunits en un volum, Textos reunits, publicat en 1994.

PERPETUA BARJAU MARTÍ

Perpetua Barjau Martí

Va estudiar magisteri i piano a la ciutat de València, el que la va permetre relacionar-se amb intel·lectuals de l’època. Es va casar amb l’escriptor Max Aub, amb qui es va instal·lar a París l’any 1936 i on va començar a treballar de representant d’una marca de llenceria. Quan acabà la guerra l’any 1939, el seu marit va haver d’exiliar-se i anys després, en 1946, ella junt amb les seues filles també marxaren a l’exili per poder retrobar-se amb ell.

Va treballar en la realització del vestuari d’obres com La vida es sueño i encara que per un breu període de temps, també exercí com a mestra.

VENERANDA GARCÍA MANZANO

VENERANDA GARCÍA MANZANO

Veneranda Manzano va nàixer en la parròquia asturiana de Beloncio a l'abril de 1893. Va ser mestra de professió i va residir a Cuba durant la dècada de 1920. Al seu retorn, en 1927, va desenvolupar una intensa activitat política i va participar de la creació del Cercle Republicà de Llanes, on també va presidir l'agrupació socialista amb l'adveniment de la II República. En 1933 va ser elegida diputada per Oviedo de les Corts republicanes en les eleccions de 1933. Durant la guerra civil espanyola va treballar en orfenats i en la Junta de Menors, fins a la seua elecció com a presidenta de la federació de treballadors de l'ensenyament d’UGT.

Va ser també inspectora d'educació a València i Castelló i, al final de la guerra civil, va passar a França, on perdria la visió i s'assentaria, més tard, com a exiliada a Mèxic. Veneranda, a la qual se li va retirar el carnet del PSOE al costat de Negrín i la resta dels seus seguidors, en 1946, es va convertir en membre del PCE en 1947. Va tornar a Astúries en 1976 i va morir als 98 anys a Oviedo a conseqüència d'una malaltia bronquial.

Qui relata, preserva, i Veneranda Manzano, com moltes altres exiliades, va tindre part d’escriptora. Els seus ideals polítics no la van eximir del paper tradicional de cuidadora i sobre açò va dir: “Yo me quedaba por la mañana haciendo las cosas, claro, los muchachos, con muy poca ropa, tenía que lavarles las camisas y las cosas por la noche y madrugar para planchárselas, para que se fueran a trabajar bien vestidos. Tuve un trabajo ímprobo al que no estaba acostumbrada” (Martínez, 2007: 3).

ISABEL OYARZÁBAL SMITH (ISABEL DE PALENCIA)

ISABEL OYARZÁBAL SMITH (ISABEL DE PALENCIA)

Isabel Oyarzábal va ser la tercera de set germans d’una família catòlica, d'acord amb les pautes morals de l'alta burgesia de la capital a la qual pertanyia. De caràcter independent, li va resultar molt difícil acomodar-se a les regles del col·legi de l’Asunción de Màlaga, on va estar interna des dels set fins als catorze anys. Va començar d’adolescent a actuar, al teatre Cervantes de Màlaga, en una funció benèfica de Creu Roja en favor dels ferits espanyols en la guerra de Cuba. En els estius de la seua adolescència va realitzar diversos viatges on va tindre l'oportunitat de conéixer a Eunice Murray i Mrs. Despard; ambdues sufragistes i defensores dels drets de la dona, que despertaren el seu interés pel feminisme.

Acompanyada de la seua mare i malgrat l'oposició familiar va ser a Madrid en 1905 per a incorporar-se a la companyia teatral Tubau-Palència, en la qual va participar amb el nom artístic d’Isabel Aranguren. També, sent dona de vasta cultura i idees progressistes, va començar a desenvolupar la seua vocació periodística quan va fundar, junt a la seua germana Ana i a Raimunda Avecilla, la primera revista específicament femenina La Dama i La Vida Il·lustrada (1907-1911). En 1918 Isabel Oyarzábal es va adscriure a l'Associació de Dones Espanyoles, organització defensora del vot femení i de la qual va arribar a ser vicepresidenta. Tal va arribar a ser el seu compromís amb la causa que va ser membre de nombroses associacions feministes, com ara el Consell Suprem Feminista d'Espanya; la Lliga Femenina Espanyola per la Pau i la Llibertat; l'Agrupació Femenina Socialista; el Comité Nacional de l'Associació de Dones antifeixistes (MESTRESSA); o el Lyceum Club de Madrid, que va fundar en 1926, al costat d'altres grans figures del feminisme espanyol. La seua lluita feminista i social va tindre gran transcendència, tant en el pla nacional com internacional, la qual cosa li va permetre que les seues idees foren propagades a través de publicacions i conferències en nombrosos països. Va dedicar la seua obstinació al fet que la societat reconeguera el paper de la dona, els seus drets i llibertats, i va reivindicar amb afany el sufragi femení, al costat de figures tan rellevants com Clara Campoamor.

Per una altra banda, en 1926 va tindre l'oportunitat de conéixer un ateneu obrer quan la van convidar a donar una conferència sobre l'educació de les dones a la Casa del Poble, que li va despertar major interes per la classe treballadora. En 1930 es va convertir en l'única dona de la Comissió Permanent sobre Esclavitud de les Nacions Unides. En començar la Guerra Civil va completar una gira de conferències per 42 ciutats dels Estats Units i el Canadà per a recaptar suports a la República. Amb la derrota definitiva de la República, la família Palència-Oyarzábal es va exiliar a Nova York al juny de 1939 i, al mes següent, es van establir definitivament a Ciutat de Mèxic, on va reprendre la seua labor literària. Va signar les seues obres com Isabel de Palència, Isabel O. de Palència i Beatriz Galindo i la seua producció literària abastava temes de psicologia infantil, assajos de psicologia, llibres sobre folklore i gastronomia o biografies. Va participar en la Unió d'Intel·lectuals Espanyols i en la Unió de Dones Espanyoles de Mèxic i en 1947 va ser delegada del govern de la República espanyola en la Conferència de la Unesco.

ANA-MATILDE MARTÍNEZ IBORRA

ANA-MATILDE MARTÍNEZ IBORRA

Va iniciar l’estudi del batxillerat a sa casa, amb un professor particular, segons les costums de la classe benestant de principis del segle XX i el va acabar a l'Institut Lluís Vives de València. Posteriorment va cursar Filosofia i Lletres a la Universitat de València, entre els anys 1926 i 1931 i després, el doctorat a Madrid. Ana-Matilde fou de les primeres joves de la FUE (Federació Universitària Escolar). El 1933 va aprovar l’oposició i va aconseguir la plaça d’ensenyament mitjà i destinada a Irun. Però el començament de la guerra civil la va sorprendre a Madrid, fent unes oposicions restringides per a càtedres d’institut. Durant aquests anys va ser membre de la FETE (Federació Espanyola de Treballadors de l’Ensenyança) i va donar classes a l’Institut - Escola de València i a l’Institut Obrer de València, entre 1936 i 1939, on fou presidenta de la cèl·lula número 13 del Partit Comunista. En 1936 es va casar amb el professor, escriptor i poeta Antonio del Toro Fabuel, membre de la UEAP (Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris), el qual a més, escrivia a la revista Nueva Cultura.

En acabar la guerra, fou depurada i inhabilitada amb la separació definitica per “suprimir sempre els leccions referents a l’Església i a les glorioses croades de l’Edat Mitjana, donant, en canvi, gran importància a l’última i nefasta etapa republicana”. Per tant, es va exiliar a França, on el seu marit fou internat en els camps de St. Cyprien i després a el Barcarès. Durant la segona quinzena de 1940 pogueren reunir-se a Bordeus i ambdós partiren cap a Santo Domingo, República Dominicana. Inicia el seu exili donant classe en l’Institut Juan Pablo Duarte, fundat amb altres companys d’exili i a més, treballa també en l’organització de la Biblioteca Nacional. A més a més, col·labora en la revista Ozama i en l’emissió radiofònica diària Hora del mundo. No obstant això, la dictadura de Trujillo, tot i haver-los acceptat, els feia sentir mancats de llibertat i eixiren cap a Mèxic en 1941, ajudats pel doctor Puche, director del SERE (Servei d’Evacuació dels Republicans Espanyols), on s’assentaren fins a la seua defunció.

ANNA MURIÀ I ROMANÍ

ANNA MURIÀ I ROMANÍ

Nascuda al cor de Ciutat Vella a Barcelona, filla del periodista i director de cinema Magí Murià i Torner, cursa els seus primers estudis en escoles religioses i després ingressa a l’Institut de Cultura i Biblioteca de la dona, on estudia comptabilitat, comerç i anglés, entre 1918 i 1924. A més, va fer uns cursos nocturns a l’Ateneu Enciclopèdic Popular entre 1932 i 1936, va treballar com a funcionària de la Junta Provincial de Protecció a la Infància i també en una adrogueria. A mesura que avancen els anys, començarà a ser militant dels partits polítics d’Acció Catalana, Esquerra Republicana i Estat Català, del qual en va formar part del comitè central, a més de vincular-se a la Unió de Dones de Catalunya i ser secretària del Club Femení i d’Esports. Així com un dels membres que fundaren el Grup Sindical d’Escriptors Catalanas. A més de la militància, Murià treballarà com a funcionària de la Generalitat de Catalunya i, durant la guerra civil, serà secretària de la Institució de les Lletres Catalanes on s’encarregà principalment de l’arxiu de premsa i en la primera tramesa de biblioteques al front de guerra, feina que va compaginar amb les tasques de redacció del Diari de Barcelona i del Diari de Catalunya, del qual al final de la guerra va esdevenir directora, converint-se així en la primera dona que comandava un diari en català. Tot compaginant-ho amb la publicació de les seues obres literàries pròpies.

Quan acaba la guerra civil s’ha d’exiliar amb la seua família a França. Des de l’abril de 1939 va viure prop de París, al castell de Roissy-en-Brie (residència d’exili on hi hagué un grup d’escriptors catalans com Mercè Rordoreda, Pere Calders, Pere Quart, Francesc Trabal...) on, el mes d’agost, va arribar l’Agustí Bartra amb qui va emprendre una relació amorosa i amb el qual va tenir dos fills. En 1940 es van traslladar a la República Dominicana i el 1941 a Cuba primer i a Mèxic després, on van fixar la seua residència durant trenta anys. Ací treballa com a traductora d’anglès i francès al castellà. A més, col·labora en les revistes de l’exili català a Amèrica com Catalunya de Buenos Aires, Germanor de Santiago de Xile, Lletres, La Nova Revista i Pont Blau de Mèxic. A banda de seguir publicant obres literàries seues. No obstant això, va tornar a Catalunya amb Agustí Bartra el 1970, fixant la seua residència a Terrassa on va seguir amb la seua obra literària i on finalment mor amb noranta-huit anys.

DOROTEA PASCUAL MONJE

Los niños de Morelia

Dorotea, o la maestra Dorita, tal i com la coneixien va exercir com a mestra des de 1931, a Oviedo i a Madrid. Va ser membre de les Joventuts Socialistes de Leon i també del reconegut sindicat d’ensenyament FETE-UGT.

Gràcies a la seua professió, en maig del 1937 va arribar a Mèxic a bord d’un vaixell que salpava des de França, anomenat Mexique. A bord d’aquest vaixell viatjaven un grup de 29 docents i acompanyants que tenien la missió de cuidar i vetlar per 500 xiquets refugiats. Aquests xiquets i xiquetes formaven part de les colònies d’infància evacuada que les autoritats republicanes enviaren a països com França, la URSS o Gran Bretanya. Els arribats a Mèxic van ser coneguts com “Los niños de Morelia”, la ciutat on van anar a parar rere el desembarcament a Veracruz. El relat del viatge i de com va ser crèixer desarrelats de la seua terra i les seues famílies, es pot llegir a libres com el d’Emeterio Payá, protagonista d’aquesta història d’exili.

Dorotea era una d’aquestes responsables que el govern republicà va posar a càrrec de la infancia evacuada. La maestra Dorita, com la recorden, va recopilar amb cura informes i documentació relacionada amb l’estat dels xiquets, que enviava regularment a les autoritats republicanes. Gràcies al seu arxiu personal s’han pogut recuperar moltes de les històries de los niños de Morelia. Part del seu arxiu personal també va ser donat a la Biblioteca Valenciana, en tant que guardava documentació de la Casa Regional Valenciana a Mèxic.

A Mèxic, Dorotea va continuar la seua vida i la seua professió. L’any 1940 va ser confundadora del Patronato Cervantes a Veracruz. No va tindre descendència ni va tornar mai a Espanya. Va morir al barri de Tepito, de la ciutat de Mèxic DF, el barri on havia exercit com a mestra durant els darrers anys.

MARIA MERCEDES MAESTRE MARTÍ

María Mercedes Maestre Martí

Maria Mercedes Maestre Martí va nàixer a València el 13 de juliol de 1904. Va estudiar medicina a la seua ciutat natal; època en la qual va militar en la Federació Universitària d’Estudiants (FUE), participant en les activitats contra la dictadura de Primo de Rivera. Es va llicenciar l’any 1928 i es va doctorar en pediatria en 1930.

A partir d’eixe moment, a més de treballar com a metgessa, va presidir la Lliga per a la Reforma Sexual de València i va impartir conferències en centres obrers i ateneu llibertaris. Per altra banda, era col·laboradora de la Revista de Higiene i Tuberculosis, amb articles sobre salut infantil.

Posteriorment, es va afiliar a la Unió General de Treballadors (UGT), on va arribar a ser presidenta del sindicat mèdic, i al PSOE. Encara que també va mantenir relacions amb l’anarquisme valencià, treballant com a metgessa del Sindicat de Transports del Grau, pertanyent a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Ja que el seu company, el també metge Emilio Navarro Beltran, era anarquista.

En 1934 va ser empresonada per donar suport a la Revolució d'Astúries. Una vegada recuperada la llibertat i ja iniciada la Guerra Civil, concretament en octubre de 1936, va començar a presidir el Patronat d’Assistència Social de València, creat pel Front Popular. A continuació, en novembre del mateix any, va ser nomenada Subsecretaria de Sanitat en el Ministeri de l’anarquista Federica Montseny. Va ocupar aquest càrrec durant dos mesos, temps que va dedicar a les evacuacions i a l’assistència infantil, així com a l’elaboració de l’esborrany del decret d’interrupció voluntària de l'embaràs, que no va arribar a ser aprovat.

Una vegada fora del Ministeri de Sanitat, va formar part de la Comissió de Reforma Sexual i del Consell d’Assistència Social. A més, va ser capitana mèdica del Servei de Transfusió de Sang fins a quasi el final de la guerra. Destaca la seua actuació de gener de 1938 transportant sang a l’hospital de Garaballa (Terol), per fer transfusions en el front de Terol.

El març de 1939, a les portes de la victòria feixista, embarca cap a Oran (Algèria) a bord de l’Stanbrook. Des d’allí marxa a França, on va acabar al camp de refugiats de Saint-Étienne. Després de tres anys, en 1942, continua el seu exili navegant en el Nyassa fins a Veracruz (Mèxic). Allí s'instal·la definitivament, juntament amb el seu company. A Mèxic treballa com a pediatra d’exiliats a la Casa Regional Valenciana i continua la seua militància socialista. Va tornar a València a principi de la dècada de 1960, on va continuar exercint de metgessa infantil i on va morir en l’anonimat l’any 1989.

PILAR COLL ALAS

Pilar Coll Alas

Pilar Coll Alas va nàixer a Gandia l’11 de gener de 1911. Va estudiar batxillerat a València abans de traslladar-se a Madrid a continuar els seus estudis. Primer, en l’Institut Cardenal Cisneros i, a partir de 1933, en la Residència de Senyoretes, dirigida per Maria de Maeztu, qui era amiga de la família. Mentre vivia a la Residència va cursar en la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universidad Central.

És en aquests temps quan comença la seua militància a les Joventuts Socialistes Unificades, per posteriorment formar part del Partit Comunista. També quan comença a treballar de mestra, impartint classes de cultura general i alfabetització a joves de classe obrera en la Residència.

Quan esclata la guerra civil es veu obligada a abandonar els estudis i centra els seus esforços en tasques d’ajuda a la població civil, cooperant en una guarderia per a infants ferits i malalts a Madrid. Des de setembre de 1936 va formar part del Comité del Grup Femení de la Residència, sent l’encarregada, a partir de gener de 1937, de l’Hort de les Palmes de Picanya, on s’havia traslladat la Residència fugint del feixisme. Allí va impartir classes de geografia i història i d’història de l’art i la cultura. En 1938 és nomenada subdirectora de la Residència d’Estudiants.

També durant eixos anys, Pilar es va casar amb Julio García García, un company de militància, i va tenir un fill. Amb ells es va exiliar quan va finalitzar la guerra, passant per França i República Dominicana, abans de poder instal·lar-se definitivament a Mèxic l’any 1941. Allí residien, també com asilats polítics, dos dels seus germans, mentre un tercer no va poder evitar la repressió i fou empresonat a Madrid.

Mai va tornar a casa, va viure a Mèxic fins a la seua mort el 12 de setembre de 1990.

CONCEPCIÓN TARAZAGA COLOMER

Concepción Tarazaga Colomer va nàixer a València en el si d’una família de classe treballadora. Va estudiar a l’Escola Normal Femenina de València, destinada a la formació i capacitació de mestres, on es va graduar amb el títol de mestra elemental en 1907 i amb el superior en 1909. Posteriorment, es trasllada a Madrid per continuar els seus estudis a l’Escola d’Estudis Superiors de Magisteri, amb l’objectiu d’aconseguir el títol de professora normalista. Així com al Col·legi Nacional de Sordmuts i Cecs, on estudia «Mètodes i procediments per a l'ensenyança especial de sordmuts i cecs».

Una vegada finalitzada la seua àmplia formació, comença la carrera com a mestra a l’escola Normal Femenina d’Ourense en 1919, impartint gramàtica i literatura i història i geografia. Durant els anys posteriors, treballa en diferents Escoles Normals d’arreu de l’Estat Espanyol, ensenyant, a més de les assignatures abans assenyalades, pedagogia, dret o gimnàstica rítmica.

Durant la Segona República va ocupar el càrrec de Secretaria de l’Escola Normal de Magisteri de València. Al mateix temps, va ser vocal de la Junta de Protecció a la Infantesa de València, organisme dedicat a l’educació de la xicalla de les classes subalternes, el qual va crear les primeres escoles infantils per a fills i filles de mares treballadores de la ciutat. Des d’ahí, Concepción va desenvolupar diferents projectes, com ara la Guarderia Infantil de la barriada de Sagunt o la cantina escolar de l’Escola Normal.

A l’esclatar la Guerra Civil, la seua preocupació pels xiquets i les xiquetes del proletariat no defalleix. Així, va col·laborar en la creació de menjadors per a infants refugiats i de colònies d’estiu per tal d’allunyar-los de la guerra. Paral·lelament, es va afiliar a l’Aliança d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura de València, participant activament en les seues activitats, entre elles destaca el Congrés Internacional d’Intel·lectuals Antifeixistes.

Quan Franco pren el poder, Concepción és depurada i apartada de la docència. S’exilia a Mèxic amb la seua família, on va continuar la seua feina i on va morir l’any 1957.

AMPARO ALIAGA SANZ

Amparo Aliaga Sanz

Amparo Aliaga Sanz va nàixer a Godella el 31 de març de 1907 en una família amb altres dues germanes actrius i cantants. Totes tres van estudiar cant en la societat musical El Micalet de València i Amparo només amb 14 anys ja participava en recitals amb molt bona acollida del públic. Va actuar en diverses velades musicals impulsades per l’organització Lo Rat Penat en els anys 20, així com en esdeveniments a favor de les Colònies Escolars propulsades per la Institució de Lliure Ensenyança.

En 1924, quan comptava amb 17 anys, debuta com a soprano al teatre Russafa de València i a l’any següent inicia una gira per Argentina. De tornada a casa contrau matrimoni amb el també cantant i company d’escena Ramón Estarelles Úbeda, amb qui té una filla en 1929. Quan la xiqueta té només set mesos marxen de gira per Mèxic i Colòmbia.

Novament en Espanya, a partir de 1932 treballa a Madrid, Barcelona i València en representacions d'òpera i sarsuela, arribant a ser considerada per les cròniques de l’època com «la primera figura del teatre líric espanyol». Efectivament, era una diva dels millors escenaris del moment. Va arribar a fer una incursió en el cinema l’any 1933 en la pel·lícula Boliche.

Curiosament, a partir de 1934, coincidint amb l’afiliació del seu marit al Partit Comunista, la premsa deixa de prestar-li tanta atenció a Amparo. Però ella no cessa la seua activitat: fa altra gira per Argentina i comença a donar classes de solfeig a l’Ateneu Filharmònic Obrer de València en plena Guerra Civil.

En 1939 embarca cap a l’exili a bord del vaixell El Sinaia rumb a Mèxic. Durant el trajecte es va publicar Diario de a bordo, un periòdic en el qual s’anunciaven les activitats culturals i lúdiques que s’organitzaven per amenitzar el trajecte, així com noticies internacionals, poemes o il·lustracions. Gràcies a aquest document sabem que Amparo va interpretar diverses peces musicals per a la resta de la tripulació, en total uns 1620 refugiats i refugiades.

Va arribar a Veracruz el 12 de juny de 1939, on tot i que ja coneixien la seua faceta com a cantant, va haver d’abandonar la carrera artística. Ramón, per la seua banda, s’exilià a l’URSS i les seues vides sentimentals se separaren. A partir d’aquest moment se li perd la pista a Amparo Aliaga i desconeixem la data de la seua defunció.

Francisco CAUDET: El exilio republicano en México. Las revistas literarias (1939-1971), Madrid, Fundación Banco Exterior, 1992.

Claudia DÁVILA VALDÉS: Refugiados españoles en Francia y México. Un estudio comparativo, México, Ed. El colegio de México, 2012.

Pilar DOMÍNGUEZ PRATS: Voces del exilio: mujeres españolas en México 1939-1950, Madrid, Dirección General de la Mujer de la Comunidad de Madrid, 1994.

María Luisa HERNÁNDEZ y Guadalupe TOLOSA: “Evocaciones gráficas de la guerra civil española y el exilio mexicano”, Clío, History and History teaching, 39 (2013), http://clio.rediris.es/n39/articulos/08HernandezyTolosa.pdf

Jorge De HOYOS PUENTE: La utopía del regreso. Proyectos de estado y sueños de nación en el exilio republicano en México, México, Ed. El colegio de México, 2012.

Clara E. LIDA: Inmigración y exilio. Reflexiones sobre el caso español, México D.F., Siglo XXI, 1997.

Dolores PLA BRUGAT: Los niños de Morelia: un estudio sobre los primeros refugiados españoles en México, México, Consejo Nacional para la Cultura y las Artes, Instituto Nacional de Antropología e Historia: Embajada de España, Cooperación Española, 1999.

El aroma del recuerdo: narraciones de españoles republicanos refugiados en México, México, Plaza y Valdés-Instituto Nacional de Antropología e Historia, 2003.

Proyecto de Historia Oral “Refugiados Españoles en México”, Archivo de la Palabra, Instituto Nacional de Antropología e Historia (INAH), México. Entrevista al señor Rómulo García Salcedo.

https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/valentes/07-07-2019-enriqueta-agut-armer-1912-1998- Díaz, M. C. A. (2020). Mestres valencianes republicanes: Les llums de la República (Vol. 6). Universitat de València.

VVAA: El exilio español en México, México, Ediciones del Fondo de Cultura Económica, 1999.

VVAA: Los refugiados españoles y la cultura mexicana, México, Residencia de Estudiantes-El Colegio de México, 2002.

https://fpabloiglesias.es/entrada-db/lago-garcia-regina/

https://laescueladelarepublica.es/biografias/regina-lago/

García Colmenares, C. (2010). Regina Lago: una psicóloga comprometida con la infancia durante la guerra civil española. CEE Participación Educativa, pp. 211-220. https://laescueladelarepublica.es/wp-content/uploads/2016/04/regina_lago.pdf

Clemencia CORTE VELASCO: “Memorias del exilio de Tere Medina-Navascués: ficción y memorias del exilio español de 1939 en México”, Amérique Latine Histoire et Mémoire. Les Cahiers ALHIM, 2009.

http://journals.openedition.org/alhim/3165; DOI: https://doi.org/10.4000/alhim.3165

Paloma ALCALÁ CORTIJO, Capi CORRALES RODRIGÁÑEZ, Julia LÓPEZ GIRÁLDEZ (coord.): Ni tontas ni locas. Las intelectuales en el Madrid del primer tercio del siglo XX, Madrid, FECYT, 2009.

https://mujeresconciencia.com/2014/08/27/trinidad-arroyo-villaverde-1872-1959/

Cátedra del exilio “Exiliados en México. Política y sociabilidad”, CIHDE/UNED, 2012. http://exiliadosmexico.blogspot.com/2012/09/arroyo-villaverde-trinidad.html

Juan Ignacio OROZCO: Introducción en Elías de Ballesteros, Emilia, Problemas educativos actuales, Madrid, Biblioteca Nueva, pp. 11-40, 2017. https://colecciones.uv.es/s/Somni_sub/item/141910

Valentina CANTÓN : “El exilio español y la escuela popular mexicana”, Correo del Maestro, 37, (1999). https://www.correodelmaestro.com/anteriores/1999/junio/2anteaula37.htm

Dolors MARÍN: “Les anarcofeministes de la gran vaga de 1918”, Revista Catalunya (2021). Recuperat de http://www.revistacatalunya.cat/?p=3121

Juan RUÍZ: “Libertad Ródenas y Rosario Dulcet, biografía de dos mujeres anarquistas”, Portal Libertario Oaca (2012). Recuperat de https://portaloaca.com/historia/biografias/5751-libertad-rodenas-y-rosario-dulcet-biografia-de-dos-mujeres-anarquistas.html

Irene CALVO: «Manuela Ballester. Ilustración y activismo», ¡Ah! Magazine, 2020. Recuperat: http://www.ahmagazine.es/manuela-ballester/

Cristina ESCRIVÁ: «Recordando a Manuela Ballester», Laberintos: Revista de estudios sobre los exilios culturales españoles, numeros 10-11 (2009), pags. 165-177.

https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/valentes/07-07-2019-enriqueta-agut-armer-1912-1998-

Díaz, M. C. A. (2020). Mestres valencianes republicanes: Les llums de la República (Vol. 6). Universitat de València.

Martínez, Josebe (2007): Exiliadas. Escritoras, Guerra civil y memoria, ed. Montesinos.

Cruz, José. (2003). Los maestros españoles de los «niños de Morelia» nuevas aportaciones. Revista de Indias. 63. 10.3989/revindias.2003.i228.450.

Cristina ESCRIVÀ MOSCARDÓ: 40 dones protagonistes de la València republicana, València, Associació Cultural Institut Obrer, 2018.

Josep Lluís BARONA: «Mercedes Maestre: la revolución desde la sanidad», Mètode. Revista de Difusión de la Investigación, 103 (2019), pp. 96.

Wilson FERRÚS PERIS: Modernes, lliures i preparades. El Grup Femení de la Residència d’Estudiants de Madrid en temps de guerra: l’Hort de les Palmes de Picanya (1936-1939), Catarroja, Perifèric Edicions, 2018.

Manuel GARCÍA: Exiliados. La emigración cultural valenciana (siglos XVI-XX), València, Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, 1995.

Carmen AGULLÓ DÍAZ i Blanca JUAN AGULLÓ: «Orígenes, evolución y formas de acceso e integración de las mujeres en la Escuela Normal de Magisterio de Valencia (1867-1967)», València, 2012. Recuperat de: https://www.uv.es/igualtat/actualitat/actualitat2013/informes/TREBALL%20CARMEN%20AGULLO.pdf