Al finalitzar la guerra civil espanyola, en la Unió Soviètica residien quasi 3.000 xiquets i xiquetes espanyoles que havien sigut evacuades entre 1937 i 1938. Altres col·lectius com educadors/es i personal auxiliar que van acompanyar als menors en l’exili també van anar a la URSS, així com els alumnes pilots que anaven a estudiar a les escoles d’aviació soviètica i els tripulants dels vaixells espanyols que es trobaven ja en aquell país quan va acabar la guerra. Al començament de la Segona Guerra Mundial (1939) hi havia al voltant de 4.500 espanyols/es en la Unió Soviètica.

Quasi tots els que no van voler repatriar-se a Espanya, van tindre que quedar-se, de manera forçada o voluntària en la URSS. En el cas dels xiquets la repatriació ni es va plantejar. Pel que fa als exiliats polítics, van ser poc més d’un millar de persones, un exili polític xicotet en quant a xifres i molt selectiu en quant a l’adscripció política, en aquest cas, havia de correspondre al Partit Comunista Espanyol.

Aquest caràcter selectiu i restringiu per a impedir una immigració massiva, encara que fos de comunistes, es deu a la les pròpies característiques de l’Estat soviètic: un Estat presidit per la figura de Stalin i controlat en tots els àmbits de la seua vida econòmica, social i cultural per un fort i burocratitzat partit, el Partit Socialista de la Unió Soviètica (PCUS). Aquestes condicions condicionaren la vida dels i les refugiades espanyoles i determinaren el seu destí.

DOLORES IBÁRRURI GÓMEZ (ISODORA IBÁRRURRI GÓMEZ “LA PASSIONARIA”)

Dolores Ibárrurri

La seua família no disposava de suficients recursos econòmics. És per això que Dolores es va vore obligada a abandonar els seus estudis per a treballar com a costurera i criada als 15 anys.

Ibárruri poc a poc va anar prenent consciència de la situació social de l’època i va començar a formar part del PCE en 1920 així com també va entrar en el Comitè Provençal de Vizcaya. Va destacar com a oradora, alenant a les dones a que passaren a l’acció. D’aquesta manera, Dolores junt amb més dones van combatre el masclisme d’aquella època. En 1933 va impulsar la creació de l’Associació de Dones Antifeixistes. Pocs mesos rere l’esclat de la Guerra Civil (1936) i ja com a diputada del PCE per Astúries, la seua propaganda es va convertir en un símbol de la resistència republicana amb el seu famós “No passaran!”.

Finalment, amb la derrota dels i les republicanes en la Guerra Civil, Ibárrurri va tindre que exiliar-se a la URSS en l’any 1939 i allí va continuar la seua militància en el comunisme. No va tornar fins l’any 1977, 38 anys després de la Guerra Civil.

VIRTUDES COMPAÑ MARTÍNEZ

Virtudes Compañ

Nascuda en 1928 en San Sebastià, Virtudes, coneguda també com “xiqueta de la guerra” per als espanyols o “xiqueta de Rússia” per als russos, la seua infància va ser una fugida constant de les bombes.

El 12 de juny de 1937, amb 9 anys d’edat, els seus pares la van embarcar en el vaixell de l’Habana junt a la seua germana, el qual va partir des de Santurce direcció a Leningrado. Des d’alló seria enviada a la Casa de Xiquets nª1 del poble de Pravda, prop de Moscú. Després de quatre anys feliços en la residencia, la guerra tornaria i va ser evacuada a l’aldea de Kukkus, junt al front de Stalingrado. En 1944 regressaria a Moscú per a llicenciar-se com a perito tèxtil.

“No compreníem que canviaria el nostre destí. Pensàvem que tornaríem al finalitzar al guerra” afirma Virtudes en una entrevista. No obstant això, la guerra va acabar i no va tornar a Espanya: el franquisme havia guanyat i la URSS era ara l’enemic. Mai va vore al seu pare després de la fugida i només després de 30 anys va poder trobar-se amb sa mare.

Virtudes, que estava fora de Moscú, no es va assabentar de que es va fer una llista de tornada a Espanya i va tindre que romandre en l’URSS. No obstant això, després d’haver sobreviscut a la Segona Guerra Mundial i a la Guerra Freda, va tornar a Espanya el 2008. No obstant això, ferida per les critiques que van rebre els russos que l’havien acollit, va decidir que la seva casa estava a Rússia, pel que va tornar i va decidir escriure un llibre sobre les seues vivències: “L’espanyola russa”.

CARMEN PARGA PARADA

Carmen Parga Parada

Va estudiar batxiller en El Ferrol (A Coruña), on el seu pare, Antonio Parga era professor de càlcul, coronel de l’Armada i membre de la UGT. En 1932, la família es va traslladar a Madrid on Carmen va començar els seus estudis de Filosofia i Lletres en la Universitat Central de Madrid, sense arribar a finalitzar-los per l’esclat de la Guerra Civil espanyola.

Tot i que va començar la seua activitat política en el FEU (Federació Universitària Escolar) i en el BEOR (Bloc Estudiantil d’Oposició Revolucionària), finalment va ingressar en les Juventuts Socialistes d’Espanya , on va conèixer a Manuel Tagüeña Lacorte, amb qui es va casar durant la guerra civil, en la que aquest va aconseguir la graduació de tinent coronel del XV cos de l’exèrcit de l’Ebre.

Prompte van tindre que marxar d’Espanya pels Pirineus el 1939, traslladant-se a París, on més tard es dirigirien en un vaixell cap a la Unió Soviètica. En 1940 van arribar a Leningrado i posteriorment a Moscú, on Carme va exercir de professora en la casa d’acollida de xiquetes i xiquets que van arribar en 1937. Amb l’aproximació de les tropes alemanyes a la capital russa, van ser evacuats a l’Àsia Central però, una vegada acabada la guerra van tornar a Moscú, on van viure intensament fins octubre de 1955. A continuació es van traslladar a viure a Mèxic, rere la mort de Stalin, on va ser professora de d’Institut Lluís Vives i va dirigir nombrosos tallers artístics mentre es convertia en la presidenta de l’agrupació del PSOE en la Ciutat de Mèxic.

ALEJANDRA SOLER GILABERT

Alejandra Soler Gilabert

Va iniciar la seua formació a la Institución para la Enseñanza de la Mujer i després a l’Instituto de Segunda Enseñanza de València (actual Institut Lluís Vives). Posteriorment, estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de València, on es llicencia en 1936, convertint-se, d’aquesta manera, en la tercera dona en obtenir estudis a aquesta universitat.

Des de molt jove va ser militant de la Federación Universitaria Escolar, moviment d’estudiants que lluitava per una modernització i universalització de l’ensenyament, i que organitzà revoltes estudiantils durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb 21 anys es va afiliar al Partit Comunista d’Espanya.

Durant la Guerra Civil va treballar de professora de geografia i història a un institut de Terrassa (Barcelona).

L’11 de febrer de 1939 inicia el seu exili al sud de França, on és tancada a un camp de concentració. Aconsegueix arribar a Leningrado el 4 de juny. Posteriorment es trasllada a Moscou, on es retroba amb el seu marit, el periodista Arnaldo Azzati. Va viure a l’URSS durant 32 anys i allí va treballar com a mestra dels Xiquets de la Guerra evacuats des d’Espanya fins a l’URSS.

En 1958 va ser anomenada cap de la càtedra de Llengües Romanços a l’Escola Superior de Diplomàcia de Moscou, posició que ocupà fins a 1971. Paral·lelament, va escriure diversos textos sobre l’ensenyament del castellà a la revista Problemas del Idioma y de la Literatura, entre altres obres, així com un diccionari fraseològic espanyol-rus.

Va tornar a Espanya el 1971, on va treballar com a traductora. Abans havia sol·licitat poder tornar a casa fins a set vegades, però l’Estat franquista li ho denegà. Durant set anys va viure a Madrid i després s'instal·là definitivament a València.

L’any 2015 va ser condecorada com a Filla Predilecta de València i el 2016 va rebre l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana, convertint-se en la primera dona a obtenir aquest guardó.

L’u de març de 2017 va morir a la seua ciutat natal, amb 103 anys.

CARMEN SOLERO ASTURIANO

Carmen Solero Asturiano (És la del mig)

Carmen Solero Asturiano va nàixer a València el 20 de febrer de 1914, filla d’una portera i d’un policia municipal. En la seua joventut va estudiar magisteri, es va casar en una cerimònia civil amb el pintor Francisco Carreño Prieto, de qui es divorcià, i es va afiliar al Partit Comunista, on milità durant la Guerra Civil. De fet, el Ministeri d’Instrucció Pública de la República la va enviar a l’URSS, juntament amb Concha Bello i Alejandra Soler.

Una vegada acabada la guerra, no va poder tornar a casa. A l’URSS va ser mestra de xiquetes i xiquets espanyols refugiats. En concret, Carmen treballava en la Casa de Nens número 1, on no només feien classes, sinó que també vivien les mestres junt amb l’alumnat.

En 1941, davant l’arribada de l’exercit nazi, l’orfenat ha de ser evacuat. Xicalla i mestres fugiren a bord del vaixell Kalinin a través del riu Volga, en una travessia llarga i difícil.

A Moscou, Carmen es va cassar amb el guerriller comunista Pelegrín Pérez Galarza, que també vivia allà exiliat. I que, després de lluitar en l’exèrcit soviètic contra els nazis, en 1946 va decidir tornar a l’Estat Espanyol per integrar-se en el maquis. Mai tornarien a veure’s, ja que Pelegrín moriria en un tiroteig amb la Guàrdia Civil l’any 1948.

En quedar sola a l’URSS, Carmen comparteix habitatge amb Alejandra Soler i el seu marit Arnaldo Azzaati. També amb ells va tornar de l’exili en 1971, compartit pis a Madrid. Finalment, Carmen troba feina de mestra a València i s’instal·la a la seua ciutat natal fins a la seua mort l’any 1996. Va passar els últims anys de la seua vida malalta d’alzheimer.

Alicia ALTED: El exilio espanyol en la Unión Soviètica, Universitat Nacional d’Educació a Distància, 2002. Recuperat de: www.jstor.org/stable/41325146?read-now=1&seq=1#page_scan_tab_contents

Virtudes COMPAÑ MARTÍNEZ: La española Rusa, Moscú, Lark LTD, 2016.

A.V ELPÁTVEVSKY: La emigración española en la URSS, historiografia y fuentes, intento de interpretación, Madrid, 2008.

Dolores IBÁRRURI: El único camino, Moscú, Progreso, 1966.

Dolores IBÁRRURI: Memorias de Pasionaria, 1939-1977: Me faltaba España, Madrid, Planeta, 1984.

Dolores IBÁRRURI y Manuel AZACARATE: Guerra y revolución en España, 1936-1939, Moscú, Progreso, 1967.

Shirley MANGINI: Recuerdos de la Resistencia. La voz de las mujeres de la Guerra Civil Española, Barcelona, Península, 1997.

Nuria MEDINA, Susana CASTILLO, Marié José DEVILLAR y Álvaro PAZOS: “Los niños españoles en la URSS (1937-1997): narración y memoria”, Política y Sociedad, 42 (2), 2006, pp.199-200.

Joaquín MORITZ: “Nuevas raíces. Testimonios de mujeres en el exilio”, México (1993). Recuperat de la Biblioteca virtual de Miguel Cervantes en Barcelona: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/nuevas-raices-testimonios-de-mujeres-espanolas-en-el-exilio--0/html/

Teresa PÀMIES: Los que se fueron, los que no volverán los que vuelven, Barcelona, Martínez Roca, 1976.

Carmen PARGA PARADA: Antes que sea tarde, Madrid, Compañía Literaria, 1996.

Manuel TAGÜEÑA: Testimonio de dos guerras, México, Planeta, 1978.

Lluis MESEGUER: «Historia y memoria de Alejandra Soler Gilabert y sus generaciones»,  Laberintos: Revista de estudios sobre los exilios culturales españoles, numero 19 (2017), pags 77-90. Recuperat: https://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/grupo.cmd?path=1020169

Manuel GARCÍA: Exiliados. La emigración cultural valenciana (siglos XVI-XX), València, Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, 1995.

Anna FERNÁNDEZ: «La historia de una evacuación: la Casa 1 en Kukkus», Moscou, 2014. Recuperat de: https://www.ninosderusia.org/project/kukkus-casa-en-el-oblast-de-saratov/