A principi del segle XX Uruguai estava creant el seu propi Estat de Benestar, tenint unes condicions econòmiques, polítiques i socials molt diferents a la resta de països llatinoamericans.

Més tard, coincidint amb l’auge dels totalitarismes europeus, en març de 1933 el president Gabriel Terra va donar un auto-colp d’Estat, que provocà un gir conservador i poc democràtic en la política uruguaia, i que finalitzà l’any 1942 amb el seu successor, Alfredo Baldomir.

A causa del començament de la Guerra Civil espanyola, es va fraccionar el grup d’espanyols migrants que ja estaven en el país, creant associacions republicanes com la Asociación Republicana Española i el Centro Republicano Español, i associacions feixistes com la Unión Nacional Española i la Falange Española Tradicionalista.

D’entre aquestes associacions, s’ha de destacar el Centro Republicano Español, que va tenir una gran activitat en defensa de la República Espanyola i els Drets Humans. Així doncs, va promoure diversos programes d’assistència a l’exiliat així com noliejar un vaixell que transportaria refugiats espanyols des de França i Nord-Àfrica a Amèrica. L’èxit d’aquest grup es va donar gràcies al suport que es va rebre per part de la societat i els polítics uruguaians, fins al punt que Uruguai va ser un dels pocs països que va votar en contra de que l’Espanya franquista entrara en l’ONU el 1955.

Segons Coraza de los Santos (2002) el nombre de migrants espanyols que va arribar al port de Montevideo entre els anys 1938 i 1956 és de 28.984 persones.

JOSEFA CUESTA VICTORIA

Josefa Cuesta Victoria

Nasqué a Barcelona l’any 1927. Quan només tenia 10 anys va començar a treballar en el negoci familiar ja que a sos pares els van fer presos. Va conèixer el que sigui el seu marit en 1946 i va tenir la seua primera filla el 1947. El 1949 van haver de fugir cap a França a causa de la militància d’ambdós en l’organització anarquista CNT. En acabar la Segona Guerra Mundial, Franco començà a reclamar les persones exiliades a França per la qual cosa van haver de tornar a exiliar-se, esta vegada creuant l’Atlàntic cap a Bolívia amb un fill més. No obstant, només estigueren dos anys en aquest país donada la divergència d’idees que ells tenien respecte la dels colonialistes que encara controlaven Bolívia. Aquesta vegada s’instal·laren a Uruguai, l’any 1955, on obriren un negoci familiar d’alimentació i on començà a estudiar la primària ja que a Espanya no havia pogut. En aquest país també tingué la seua tercera i darrera filla. Quan esclatà la dictadura Uruguaia van fugir cap a Argentina on obriren una papereria i començà a estudiar la secundària. Ací visqué fins que començà la crisi econòmica i decidí tornar a València, on morí el 2014.

JOSEFINA JUSTE CUESTA

Josefina Ajuste Cuesta

Nasqué a València en la llar de dos militants de la CNT. A causa de la repressió franquista i les idees polítiques de sos pares, van haver de fugir d’Espanya l’abril de 1949 creuant els pirineus a peu cap a França. En 1953 reprenen el viatge, aquesta vegada creuant l’Atlàntic i amb un membre més de la família. En aquest país estigueren només dos anys ja que, al no compartir els ideals dels colonialistes que encara controlaven el país, no estaven segurs. El següent destí sigué Uruguai on s’instal·laren en la seua capital, Montevideo. Quan Josefina tenia 13 anys ingressà en el Liceo i començà la seua militància política i social: primer en el partit comunista i després en el moviment Tupamaro de Sendic.

El 1973, després d’anys de conflictivitat política i social, Juan Maria Bordaberry junt a les forces armades, donaren un colp militar que obligà a Josefina a exiliar-se de nou. Esta vegada arribà a Argentina, on tres anys després també es va donar el que s’anomena Procés de Reorganització Nacional (PRN) i que va ser una dictadura molt violenta (al voltant de 22.000 morts i 30.000 desapareguts) dirigida pel militar Jorge Rafael Videla. Josefina va ser una de les desaparegudes durant aquesta dictadura. No obstant, una vegada finalitzà, va continuar la seua militància en la defensa dels drets humans junt a les mares de la plaça de maig primer i en la defensa dels drets dels discapacitats després.

En 2001, amb la crisi econòmica Argentina, decideix tornar a València junt al seu company i el seu fill, i reunir-se amb la seua mare i la seua germana que havien tornat uns anys abans. Actualment continua vivint en València i col·laborant en organitzacions com Cocemfe i Mujeres Libres.

MARGARITA XIRGU SUBIRÀ

MARGARITA XIRGU SUBIRÀ

Margarita Xirgu Subirà va ser una prestigiosa actriu nascuda a Molins de Rei (Catalunya), però des dels vuit anys va viure a Barcelona. Xirgu es va posar a treballar en 1900 en un taller de passamaneria, és a dir, en la decoració de confeccionats a base de cordons o galons. Mentrestant, es va començar a interessar pel teatre gràcies al seu pare, ja que aquest pertanyia a l'Ateneu del Districte V. El seu debut va ser en 1902 en el teatre dels aficionats, en el Saló Asiàtic de Barcelona amb “Lo Nuvi” de Josep Feliu i Codina. Al llarg dels anys va representar desenes d'obres, entre les més destacades, de Fernando García Lorca com "Mariana Pineda" o "La sabatera prodigiosa".

En 1936 deixa Barcelona per a anar-se a Amèrica amb la seua gira teatral (això sí, Xirgu ja havia creuat anteriorment l’oceà per a actuar en nombroses ocasions). Però aquesta gira es va transformar en exili, ja que es va produir en 1936 l'esclat militar i el Consell Central del Teatre va considerar que era més convenient que no tornés a Espanya. De fet, va estar exiliada fins al dia de la seva mort, en 1969.

En el seu exili, va ser nomenada delegada del Govern Català en l'exili a Montevideo i va crear en 1942 la primera escola d'art dramàtic a Xile. Xirgu va tenir un paper fonamental com a actriu i defensora de la República espanyola a Amèrica Llatina.

José BABIANO et al (coords.): Dossier: Literatura de Mujeres Exiliadas, Madrid, Universidad Complutense de Madrid, 2002.

Enrique CORAZA DE LOS SANTOS: Viajes de ida y vuelta: exilios entre España y Uruguay en el siglo XX, Rosario, Universidad Nacional de Rosario, 2005.

Enrique CORAZA DE LOS SANTOS: “Un destino casi invisible y una memoria viva, la del exilio republicano español en Uruguay”, Migraciones y Exilios, 12 (2011), pp. 63-86.

Roberto GÓMEZ: Crónica del exilio español en Uruguay, Montevideo, José Bergamin, 1999.

Lucía SALA: “Españoles de ida y vuelta”, La Insignia, 2002, http://exiliorepublicano.org/pdf/uruguay.pdf

Lucía SALA: “Algo sé de exilios y exiliados, de la vida provisoria..”, La Onda Digital, s.n. (2006).

Carlos ZUBILLAGA: “El Centro Republicano Español de Montevideo: entre la solidaridad y la “realpolitik” ”, Migraciones y exilios , 9 (2008), pp. 9-30.

Carlos ZUBILLAGA: “El asociacionismo inmigratorio español en Uruguay en la mira del franquismo: entre la oposición y el disciplinamiento”, Revista de Indias, 245 (2009), pp. 43-64.