Argentina és una de les principals destinacions de l’exili republicà a l’Amèrica del Sud, bé siga directament o com a via de pas cap a un altre país. Les xifres oficials, però, són difícils de determinar perquè els registres de l’època difereixen molt segons les fonts consultades, des de 2.000 fins a 10.000 persones. Podem diferenciar períodes d’arribada segons les etapes de la guerra. Les primeres persones refugiades en arribar ho feren durant el 36, majoritàriament de procedència gallega, tal i com les tropes feixistes avançaren. Arriben en vaixells de vapor com el San Martín, Almanzora, Mendoza o el Kerguelen. Durant la guerra, van continuar arribant republicans i republicanes des de França, com a primer destí del seu exili. Una vegada acabada la guerra, entre 1939 i 1942, és el moment en què major nombre de persones arriben empentes per la victòria franquista.

Tot i que Buenos Aires fou un port de relativa afluència, Argentina no fou un país amb una política d’acollida generosa. Les autoritats argentines demanaven per a l’entrada al país un permís de lliure desembarcament, al qual s’accedia a través d’un procediment molt burocratitzat i mediat per diverses institucions. Els que no ho aconseguien, podien recórrer a altres mecanismes legals, com per exemple la carta de crida per part de persones properes. La majoria, però, van entrar a Argentina en una situació irregular, donada la manca de voluntat política. Només en dues situacions aquesta voluntat va ser de facilitar. Un és el cas de la població refugiada basca, darrere de la qual hi havia un suport institucional. És més coneguda l’arribada d’unes 300 persones a bord del vaixell de vapor Massilia el 5 de novembre, en principi com a escala en trànsit, però que va resultar un desembarcament a Buenos Aires gràcies a la pressió i suport popular.

CLARA CAMPOAMOR RODRÍGUEZ

CLARA CAMPOAMOR RODRÍGUEZ

Clara Campoamor va ser la major exponent de la defensa del vot femení en el Congrés durant la Segona República Espanyola. Va deixar l'escola i va començar a treballar als deu anys, per a ajudar a l'economia familiar després de la mort del seu pare. Per això, va iniciar el Batxiller en 1920, amb 32 anys, i es va graduar en Dret per la Universitat Complutense de Madrid en 1924. En 1931, després de la proclamació de la Segona República, va ser elegida Diputada del Partit Radical, posició des de la qual va col·laborar en l'elaboració de la nova Constitució. Va treballar en pro del divorci i de la igualtat dels fills extramatrimonials, així com pel sufragi universal, que es va aprovar en 1931 i es va fer efectiu en les eleccions de 1933. Després de l'esclat de la Guerra Civil va haver d'exiliar-se, primer a França i després a l'Argentina. Durant la seva etapa d'exili a l'Argentina, entre 1938 i 1955, es va dedicar sobretot a la literatura i a la traducció. Va donar conferències i va escriure diferents biografies (entre altres de Concepción Arenal i sor Juana Inés de la Cruz), va publicar en diferents revistes i va traduir, per exemple, a Víctor Hugo i Émile Zola. Entre els seus llibres destaquen: El dret de la dona, El vot femení i jo: el meu pecat mortal i La revolució espanyola vista per una republicana. Va morir a Lausana (Suïssa) el 30 d'Abril de 1972.

MARÍA DE MAEZTU Y WHITNEY

MARÍA DE MAEZTU Y WHITNEY

Va cursar estudis de Magisteri i Dret. Va col·laborar amb la seva mare, Juana Whitney, en l'organització de la residència de senyoretes de Bilbao, un centre cultural i educatiu. En 1902 va començar a fer classes en una escola pública bilbaina, on exercia una docència laica i amb principis pedagògics nous per a l'època. Va ser defensora, a través de nombroses conferències, de la igualtat entre dones i homes i era una declarada feminista. En 1915 va dirigir a Madrid la Residència Internacional de Senyoretes, l'objectiu de les quals era preparar a dones de classe mitjana que aspiraven a ingressar en la universitat. En 1926 va passar a dirigir, també a Madrid, el Lyceum Club Femení, que en 1939 seria confiscat per la Falange. Els seus mètodes pedagògics van obtenir reconeixement internacional, arribant a ser nomenada doctora Honoris causa del Smith College en 1919 o professora extraordinària de la Universitat de Columbia en 1927. Però a Espanya, a les portes de la Guerra Civil, el seu treball es va veure amenaçat per continus atacs dels sectors conservadors. En 1936 el seu germà, l'escriptor Ramiro de Maeztu, va ser detingut i afusellat, la qual cosa va portar a María de Maeztu a exiliar-se a l'Argentina, on va continuar amb el seu treball docent en la Universitat de Buenos Aires. A aquesta etapa es corresponen algunes de les seves publicacions més importants: El problema de l'ètica, Història de la cultura europea o Antología-Siglo XX. Prosistas Españoles. Va morir el 7 de Gener de 1948 a Mar de Plata.

NEKANE MARKIEGI GARATE

Nekane Markiegi. Homenaje al primer cuerpo de baile del centro vasco de Necochea (2011)

Nekane Markiegi Garate va néixer en Degui (Guipúscoa), on el seu pare, Florencio Markiegi, era alcalde pel PNV. En esclatar la Guerra Civil, en 1936, es va exiliar a França al costat de la seva mare, Maritxu Garate, i germanes. A l'octubre de 1937 el seu pare va ser capturat per les tropes franquistes, empresonat en el penal del Dueso de Santoña i afusellat. Al maig de 1938 la seva mare decideix emprendre l'exili definitiu, al costat de les seves filles, rumb a l'Argentina, on a la seva arribada, a bord del vaixell Benil, es van instal·lar a la ciutat de Necochea. Sempre va participar activament en el Centre Basc de Necochea. Va estudiar magisteri a l'Argentina i va exercir la seva professió a l'Escola número 6 i en l'Institut Superior de Formació Docent. Des de 1965 viu en Mar de Plata, on continua acudint al Centre Basc d'aquesta localitat.

RAFAEL ALBERTI MERELLO

RAFAEL ALBERTI MERELLO

Nascut a la població gaditana marinera del Puerto de Santa María, Alberti està considerat com un dels poetes més destacats de l’anomenada Edat de Plata de la literatura espanyola. Amb 15 anys, es va traslladar amb la seua família a Madrid. En primer lloc, va dedicar-se a copiar pintures al Museu del Prado. Després de la mort del seu pare, va dedicar-se prioritàriament a l’escriptura i va començar a relacionar-se amb les figures de l’anomenada “Generació del 27”, com Federico García-Lorca (afusellat per falangistes), León Felipe (exiliat a Mèxic), Rosa Chacel (exiliada també a Argentina i Brasil), Pedro Salinas i Jorge Guillén (exiliats als Estats Units), Maruja Mallo (exiliada a Argentina i Uruguai), Concha Méndez (exiliada a Cuba, França i Mèxic), María Zambrano (exiliada a Cuba, Mèxic, Puerto Rico, França i Itàlia), i per descomptat, María Teresa León, la seua dona des de l’any 1932. María Teresa León va ser Membre de l’Aliança d’Intel·lectuals Antifeixistes, va organitzar les Guerrilles del Teatre o va ser qui, entre enormes dificultats i altres persones, es va encarregar d’evacuar part del Museu del Prado a la València capital de la República. Ambdues persones van fundar l’any 1933 la revista Octubre, vinculada al Partit Comunista d’Espanya (PCE), organització a la que es va afiliar Alberti en els anys de la Segona República i de la que seria breument diputat el 1977, després de tornar de l’exili. Tornant enrere en el temps, María Teresa León i la seua parella van marxar a l’exili des del Fondò de Monòver el 6 de març de 1939. En uns moments tan tristos i emotius, en els que sentien que havien perdut la guerra i deixaven darrere les seues terres, van veure des de l’avió que es dirigia a Orà (Algèria) la serra d’Aitana. En homenatge a eixos instants, dos anys després, ja establerts a Buenos Aires, van decidir posar-li per primera vegada a una xiqueta el nom d’Aitana, Aitana Alberti León.

CLAUDIO SÁNCHEZ-ALBORNOZ Y MENDUIÑA

CLAUDIO SÁNCHEZ-ALBORNOZ Y MENDUIÑA

Llicenciat en Filosofia i Lletres, doctor i catedràtic d’Història d’Espanya, també va ser rector de la Universitat Central entre 1932 i 1934, els mateixos anys que Joan Baptista Peset i Aleixandre en la Universitat de València. Diputat per Acció Republicana (el partit de Manuel Azaña) amb la Segona República, va arribar a ser ministre d’Estat (actualment d’Afers Exteriors) l’any 1933. Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, va exiliar-se a l’Argentina, on va ser professor d’Història a les universitats de Buenos Aires i Mendoza. També va impartir classes universitàries a Montevideo. Entre 1962 i 1971 va ser el president del Govern de la Segona República en l’exili. Va tornar a l’Estat espanyol després de la mort del dictador Franco. Posteriorment, després de rebre el Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats (entre d’altres), va faltar a Àvila, on es troba la seua tomba a la catedral de la ciutat.

MARÍA DE LA O LEJÁRRAGA (MARÍA MARTÍNEZ SIERRA)

MARÍA DE LA O LEJÁRRAGA

María de la O Lejárraga va néixer dins d’una família acomodada de La Rioja. Però va viure des dels quatre anys, i durant gran part de la seua vida, a Madrid, on la família es va traslladar per motius laborals del pare, que era cirurgià. Va estudiar comerç i magisteri allí, i va donar classes d’anglés a l’Escuela de Institutrices y Comercio. Va treballar de mestra entre 1897 i 1907, moment en el qual deixà la docència per dedicar-se plenament a la literatura. Ja abans, en 1899, havia publicat Cuentos breves, la seua primera obra i l’única que firmà amb el seu nom, i fundat dues revistes literàries junt a Juan Ramón Jiménez: Helios (1903-1904) i Renacimiento (1907).

Va publicar diverses obres teatrals, que van ser estrenades amb gran èxit de públic i critica. Col·laborà amb altres dramaturgs en l’escriptura de les seues obres i, fins i tot, treballà amb Manuel de Falla escrivint el llibret de El amor brujo, a qui ell posà la música. Però mai fou reconeguda, ja que sempre s’editaren i estrenaren les seues obres sota el nom del seu marit: Gregorio Martínez Sierra, a causa de l’oposició de la seua família a la seua faceta literària. Així, tot l’èxit fou a parar ell, encarregat de dirigir les representacions teatrals de les obres escrites per María, i ella es convertí en escriptora a l’ombra.

També escriví assajos i articles centrats en l’acció de les dones a la societat i vinculant sexe i classe social, prestant especial atenció sempre a les dones treballadores (molts d’ells firmats també amb el nom de seu marit). En la mateixa línia, fundà i participà en diferents col·lectius feministes, com ara la Unión de Mujeres de España (1917-1919), l’International Women Suffrage Alliance (1920), la Sociedad Española de Abolicionismo o l’Asociación Femenina de Cultura Cívica (1932).

En 1926 participà en la fundació del Lyceum Club juntament amb María de Maeztu, Victoria Kent i Zenobia Camprubí. I es convertí en la directora de la seua biblioteca.

En 1931 es va afiliar al Partit Socialista. Va impartir nombroses conferències en favor de la República i, sobretot, del paper de la dona en ella. En 1933 va ser elegida diputada i en 1936 va ser nomenada Agregada comercial del Ministeri d’agricultura, indústria i comerç a Suïssa.

També participà en la fundació del Comité Nacional de Mujeres contra la Guerra y el Fascismo, presidit per Dolores Ibarruri.

Després de la Guerra Civil es va haver d’exiliar, passant per Bèlgica, França, Estats Units d'Amèrica, Mèxic i Argentina, on finalment morí en 1974. Durant el seu exili continuà escrivint, col·laborant en premsa i treballant com a traductora en editorials. Fins i tot, escriví un guió per a Walt Disney, que aquest rebutjà; però ella sempre defensà que La dama y el vagabundo era un plagi del seu guió. A partir de 1947, amb la mort del seu marit, començà a publicar amb el nom de María Martínez Sierra i escriví les seues memòries, on contava la realitat darrere de les obres firmades per Gregorio Martínez Sierra, per tal de reclamar l’autoria i drets d’autor que fins ara s’havien atribuït a ell.

MARÍA LUISA NAVARRO MARGATI

María Luisa Navarro Margati

María Luisa Navarro Margati va nàixer a França de pares espanyols exiliats. Però prompte va tornar a Madrid, on es va formar, primer, a l’Asociación para la enseñanza de la mujer i, després, a l’Escuela superior de magisterio. Es va llicenciar en 1912, i el 1917 va fundar, junt amb el seu marit Lorenzo Luzuriaga Medina, la revista El Boletín Escolar, que abandonarien poc després per dedicar-se a un nou projecte: Revista de Pedagogía (1922-1936), tot un referent de les noves idees educatives de l’època.

Va ser una professora i pedagoga especialitzada en l’ensenyança de xiquetes i xiquets sords, desenvolupant la seua tasca al Colegio Nacional de Sordomudos y Ciegos, a Madrid. Va dedicar la seua vida professional aquesta matèria, no només donant classes, sinó també formant al professorat, investigant nous mètodes d’ensenyament i publicant articles.

A més, durant els anys 20 i 30, també va escriure articles al diari El Sol, a La Gaceta Literaria o al Diario Informaciones defensant els drets de la infantesa i de les dones. De la mateixa manera, va donar conferències al Lyceum Club de Madrid, va fundar la Liga Femenina Española por la Paz (1930) amb Clara Campoamor, va fundar i presidir l’Agrupación Femenina Republicana (1931), va dirigir l’Escuela del Hogar y Profesional de la Mujer entre 1931 i 1934 i va ser vocal en el Consejo Superior de Protección de Menores en 1936.

Amb la caiguda de Madrid en mans de les tropes franquistes, María Luisa Navarro Margati i la seua família es veuen obligats a exiliar-se. Van arribar fins a Gran Bretanya i es van instal·lar a Londres -a excepció d’un dels seus fills, Jorge Luzuriaga Navarro, que es va quedar a Espanya lluitant com a voluntari a les files republicanes-.

Per tirar endavant a la família, María comença a donar classes particulars d’espanyol. Des de Londres col·labora en l’evacuació de menors des d’Alacant fins a Marsella en vaixells noliejats per la marina anglesa. També intenta posar en marxa, junt amb el seu marit, un projecte d’evacuació de xicalla fins a Londres per tal de garantir la seua educació, però aquesta empresa no va tindre èxit a causa de la falta de col·laboració del govern britànic, que tractava de mantenir la seua postura de No Intervenció.

Viuen uns anys de penúries econòmiques, per culpa de la precarietat laboral, que els fa moure a Glasgow on ell continua donant classes d’espanyol temporalment i ella es queda sense feina. Això, sumat a la desafecció cap a la política anglesa i la por a la Segona Guerra Mundial, va fer que marxaren a Argentina en 1939.

Al país llatinoamericà tornà a dedicar-se a la docència i a impartir xarrades. També recuperà l’escriptura i edició de la Revista de Pedagogía. En 1945 col·laborà amb la Comisión de Ayuda al Español Demócrata, dedicada a facilitar ajuda econòmica als republicans espanyols exiliats al sud de França. Després de tres anys d’exili a Gran Bretanya i nou a Argentina, finalment va morir a Buenos Aires en 1948.

IRENE POLO I ROIG

Irene Polo i Roig. Argentina

Irene Polo va haver de començar a treballar quan era molt jove degut a la mort prematura de son pare. Va haver de combinar diverses feines, entre elles la d’oficinista i periodista. No obstant, la seua passió pel periodisme, fa que prompte col·labore en grans diaris de l’època com L’Opinió, La Humanitat, L’Instant, Última Hora o La Rambla.

Va ser una periodista compromesa que no dubtà en endinsar-se en la realitat de les notícies així com denunciar les injustícies socials que es vivien a principi de segle XX. Malgrat la seua manca d’estudis, es considerà pionera dins de la professió ja que innovà en l’enfocament i l’escriptura dels articles, amb un estil directe i irònic.

A principi de 1936, durant una entrevista a l’actriu Margarida Xirgu, aquesta li proposa ser la secretaria general de la seua companyia teatral, que prompte començaria una gira per Sud-Amèrica. Irene acceptà i s’endinsà en un viatge que acabaria per ser un exili. Després de tres anys de gira per diversos països llatinoamericans, la companyia es dissol i Irene s’instal·la a Buenos Aires, on començà a treballar com a publicista. No obstant, la distància forçada de la família, amics i la terra on es va criar, així com l’explotació a la que es veu sotmesa en l’empresa en la que treballa (12h diàries), la fan caure en una forta depressió. Així doncs, en 1942, amb trenta dos anys, va decidir acabar amb la seua vida.

MARUJA MALLO

Maruja Mallo

Va ser una de les muses de la Generació del 27. Va estudiar a l’Escola de Belles Arts on va fer amistat amb Dalí, Buñuel i Rafael Alberti.

La Guerra Civil li sorprèn en les missions pedagògiques. Intenta escapar per Portugal però el seu marit, membre del POUM, li fan tornar a Espanya. La seua amiga Gabriela Mistral la rep en el país lusità i serà qui l’ajude a traslladar-se a Buenos Aires, començant així un exili que des de 1937 duraria 25 anys.

A Argentina serà reconeguda com artista molt ràpidament, és un època de la seua vida en la que es dedica a pintar, viatjar i a crear.

Quan s’instaura el peronisme Maruja es trasllada a Nova York i finalment torna a Espanya instal·lant-se a Madrid. Ací continua pintant, rebrà la medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts en 1982, la Medalla d’Or de Madrid i de Galícia en 1990 i 1991 respectivament.

Maruja Vallo mor en 1995 a Madrid als 93 anys.

J. A. AUNIÓN: “Una geografía del exilio republicano español”, El País, 31 de marzo de 2019. Recuperat de https://elpais.com/cultura/2019/03/29/actualidad/1553880413_738970.html

Lidia BOCANEGRA BARBECHO: “Argentina y el exilio republicano de 1939: las fronteras y el movimiento de solidaridad”, Bulletin of Spanish Studies: Hispanic Studies and Researches on Spain, Portugal and Latin America, vol. 91, 1-2 (2014), pp. 25-41.

El fin de la Guerra Civil española y el exilio republicano: visiones y prácticas de la Sociedad argentina a través de la prensa. El caso de Mar del Plata, 1939, Tesi doctoral, Universitat de Lleida i Universidad Nacional de Mar del Plata, 2007.

Josefina CUESTA BUSTILLO: “Exilio de científicos españoles en Argentina (1939-2000)” en Julián CHAVES PALACIOS: Política científica y exilio en la España de Franco, Badajoz, Facultad de Biblioteconomía y Documentación, Universidad de Extremadura, 2002, pp.13-38.

Maria Aranzazu DÍAZ-REGAÑÓN LABAJO: “Fuentes para el estudio del exilio republicano español en Argentina. Los fondos del AGC de Salamanca”, Encuentros de Latinoamericanistas españoles, 2005, http://www.americanismo.es/texto-completo-Diaz_R_Labajo_Maria_Aranzazu-

Irma EMILIOZZI: “La literatura del exilio español en la Argentina”, en Francisco DURÁN ALCALÁ y Carmen RUIZ BARRIENTOS (coords.): La España perdida: los exiliados de la II República, 2010, pp. 57-71.

Ruy FARIAS y Alicia GARTNER: “Más que élites. Perfiles, cronologías, condiciones de salida y oportunidades disponibles entre republicanos gallegos y vascos exiliados en la Argentina, (1936-1951)”, Cuadernos Republicanos, 61 (2006), pp. 65-92.

Sandra FERRER VALERO: “La residencia de señoritas”, Sandra Ferrer Valero, (3 de octubre de 2016), https://sandraferrervalero.wordpress.com/2018/10/03/la-residencia-de-senoritas/

Silvina Inés JENSEN: “Representaciones del exilio y de los exiliados en la historia argentina”, EIAL: Estudios Interdisciplinarios de América Latina y el Caribe, vol. 20, 1 (2009), pp. 19-40.

Juana MARTÍNEZ GÓMEZ: “Alberti en la Argentina: los primeros pasos del exilio”, Revista de filología románica, 7 (2011), pp. 255-264.

Bárbara ORTUÑO MARTÍNEZ: El exilio y la emigración española de posguerra en Buenos Aires, (1936-1956), Tesi doctoral, Universitat d’Alacant, 2010.

“«En busca de un submarino». Crónica a bordo del buque insignia del exilio republicano en Argentina: el Massilia.”, Cahiers de civilisation espagnole contemporaine. De 1808 au temps present, 9 (2012).

Isabel PÉREZ-VILLANUEVA TOVAR: “María de Maeztu y Whitney.” Real Academia de la Historia, (2018), http://dbe.rah.es/biografias/12658/maria-de-maeztu-y-whitney

Dora SCHWARZSTEIN: “La llegada de los republicanos españoles a la Argentina”, Clío: History and History Teaching, 19 (2000).

Entre Franco y Perón. Memoria e identidad del exilio republicano español en Argentina, Barcelona, Crítica, 2011.

Emilia ZULETA: Españoles en la Argentina. El exilio literario de 1936, Buenos Aires, Atril, 1999.

S. a. “Clara Campoamor”, Universitat de València, s. d. https://www.uv.es/~dones/temasinteres/historia/claracampoamor.htm

S. a. “La educación femenina, María de Maeztu (1881-1948)”, Mujeres en la historia, (20 de noviembre de 2012). https://www.mujeresenlahistoria.com/2012/11/la-educacion-femenina-maria-de-maeztu.html

S. a. “Nekane Markiegi”, Exiliados Republicanos, s. d. http://exiliadosrepublicanos.info/es/content/nekane-markiegi

Eva DÍAZ PEREZ: “María Lejarrada: La gran escritora que borró su nombre”, El País, 17 de septiembre de 2017. Recuperado de

https://elpais.com/cultura/2018/09/16/actualidad/1537121678_040945.html

Patricia O’CONNOR: Mito y realidad de una dramaturga española, La Rioja, Instituto de Estudios Riojanos, 2003.

María Dolores COTELO GUERRA: “María Luisa Navarro de Luzuriaga: una vida anónima en el exilio europeo (1936-1939)”, Sarmiento: Revista Galego-Portuguesa de Historia de la Educación, 4 (2000), pàgs. 49-82. Recuperat de https://laescueladelarepublica.es/wp-content/uploads/2016/10/una_vida_en_el_exilio.pdf

Aina TORRES LÓPEZ: Dones Rebels. Històries contra el silenci, València, Editorial Sembra Llibres, 2019.

Ángeles GARCÍA: “Las Espigas Surrealistas de Maruja Mallo”. El País, 2010. Recuperat de https://elpais.com/cultura/2010/01/27/actualidad/1264546806_850215.html

Juan CRUZ: “Maruja Mallo era un bicho raro con mucho talento”. El País, 2012. Recuperat de https://elpais.com/sociedad/2012/10/15/actualidad/1350293629_277838.html