La població originària del que hui coneguem com República Dominicana eren els taínos, però el territori va ser colonitzat per Cristobal Colón en 1492. A partir d’eixe moment i fins a 1865, aquesta illa del Carib va estar sota control de diferents potències europees -Espanya, Anglaterra i França- i el veí Haití. Als inicis del segle XX la inestabilitat política i econòmica imperant al territori va ser utilitzada pels Estats Units per envair i controlar el país.

Entre 1930 i 1961 República Dominicana va patir la dictadura de Rafael Leónidas Trujillo, qui va instaurar un règim cruel i opressor i va convertir el país en el seu feu, sota un sistema de corrupció, nepotisme i adulació a la seua persona -va arribar a canviar el nom de la capital, Santo Domingo, per Ciudad Trujillo-. Es va servir de l’exèrcit i la violència cap al seu poble per mantenir-se en el poder, de fet va formar una banda paramilitar, coneguda com La 42, dedicada a assassinar opositors. Els pilars ideològics de la dictadura eren l’anticomunisme, l’hispanisme i la persecució de la població afrodescendent, especialment l’haitiana, a la qual va massacrar.

Pel que fa als exiliats i exiliades que arribaven des d’Espanya a partir de 1939, val a dir que van desembarcar a República Dominicana unes 4500 persones. No era un destí amable, ja que la dictadura allí establerta tenia molt més a veure amb el franquisme que amb els ideals que representaven les persones desplaçades. Però poc sabien aquestes persones del país al què es dirigien, un destí pràcticament desconegut per la població espanyola de l’època, al qual arribaven abocats per la desesperança que els va envair després de l’horrible experiència dels camps de concentració francesos.

Així, el govern dominicà acceptà l’entrada de refugiats, convertint-se, entre 1939 i 1940, en el segon destí americà en importància quantitativa -només per darrere de Mèxic-. Però, per què el país del Carib estava disposat a rebre persones vinculades amb el socialisme, el comunisme o l’anarquisme, quan aquestes mateixes ideologies eren represaliades al seu si? Per una banda, la dictadura necessitava netejar la seua imatge a l’àmbit internacional i, per altra banda, l’arribada de població europea i blanca ajudava al propòsit de «blanquejar» el país, desplaçant a la població negra. A més, aquestes noves persones representaven mà d’obra agrícola barata.

Es van crear les colònies agrícoles, a les quals havien d’anar les persones refugiades tan bon punt arribaven a l’illa. De tal manera que llocs com El Llano, Villa Trujillo o El Seybo es van convertir en testimonis de les penúries que passava qui era enviat allí. La capacitat de moviment estava restringida, no hi havia aliment suficient, emmalaltien de paludisme, faltava assistència sanitària, no tenien vivendes, etc. A poc a poc, van aconseguir informar a les autoritats republicanes en l’exili de les condicions de vida que enfrontaven, i aquestes exigiren iniciar una política de reemigració urgent per traslladar a les persones refugiades a altres països. A açò se sumà l’expulsió, per part de les autoritats dominicanes, d’aquells i aquelles que havien intentat reorganitzar les afinitats polítiques. Atés que en setembre de 1940 la dictadura de Trujillo havia obtingut el reconeixement dels Estats Units, i per tant ja no necessitava mantenir el miratge de tolerància. En conseqüència, a finals de la dècada dels 40 només quedaven un centenar de refugiats espanyols a República Dominicana, que s’havia convertit, probablement, en l’exili més dur.

Continuant amb l’història de la república del Carib, hi ha una data que no podem deixar passar: el 25 de novembre de 1960. Eixe dia, les tres germanes Mirabal, les quals eren militants contra la dictadura, van ser capturades en una emboscada per agents del Servei d'Intel·ligència Militar de Trujillo, torturades i assassinades. En honor seu, el 25N va ser declarat per les Nacions Unides el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones.

Sis mesos després, el 30 de maig de 1961, el dictador va ser assassinat. A partir d’aquest moment el país passa per vàries direccions polítiques i, fins i tot, per una intervenció armada estatunidenca en 1965 que va tindre com a conseqüència la instauració d’altra dictadura, encapçalada per Joaquín Balaguer, amb una durada de 12 anys. En 1978 va arribar el primer govern democràtic des de la dècada dels anys 20, de la mà del Partit Revolucionari Dominicà.

AURÈLIA PIJOAN QUEROL

Aurèlia Pijoan Querol

Aurèlia Pijoan Querol va nàixer a Castellserà -un poble de la província de Lleida- l’any 1910, al si d’una família republicana i lliurepensadora. Va estudiar batxillerat a l’institut de Lleida fins a 1926 i, posteriorment, va cursar la carrera de medicina entre la Universitat de Barcelona i la Universitat de València, llicenciant-se en 1933. Els següents anys, abans de l’inici de la Guerra Civil, va treballar al Laboratori Municipal de Lleida, especialitzant-se en la producció de la vacuna contra la tuberculosi.

Quan en juliol de 1936 es funda el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), d’ideologia comunista, Aurèlia junt amb les seues tres germanes i el seu pare no dubten a afiliar-se. Comença així la seua militància política al caliu de la guerra. Ella va formar part del secretariat femení del PSUC, el que la portà a intervindre en nombrosos mítings i programes de ràdio i, més endavant, va ser nomenada secretaria general per Lleida de la Unió de Dones de Catalunya, organització femenina antifeixista creada en 1937. Continuant amb el seu compromís polític, en la tardor de 1937 va ser regidora de sanitat de l’Ajuntament de Lleida en representació del PSUC, sent la primera dona a accedir a un càrrec municipal en la localitat.

Paral·lelament, pel que fa a l’àmbit laboral, durant el conflicte bèl·lic va treballar a l’Hospital Intercomarcal de Lleida i va dirigir una Casa de Repòs propera, destinada a combatents amb problemes pulmonars. En l’àmbit privat, en 1938 es va casar amb el militant comunista Luís Pérez García-Lago. Poc després, Lleida cau en mans dels franquistes i Aurèlia i la seua família fugen a Barcelona -passant breument per Tàrrega-, on Luís forma part de la direcció general del PSUC.

Dos mesos abans d’acabar oficialment la guerra, en ser bombardejada Barcelona, Aurèlia es veu obligada a travessar la frontera sense el seu marit, que per a eixos moments ja estava tancat a la presó del Castell de Cotlliure. Al país veí es desplaça per diverses ciutats, en les quals treballa tant cuidant una malalta terminal com veremant.

L’1 de desembre de 1939 empren un nou exili, deixa la poc hospitalària França camí a República Dominicana. Després d’una travessia de 19 dies a bord del vaixell La Salle arriba a Ciudad Trujillo -actual Santo Domingo-. El país del Carib no va resultar més acollidor. Per una banda, els espanyols que es trobaven allí eren, majoritàriament, partidaris de Franco i, per altra banda, República Dominicana era des de 1930 una dictadura baix el mandat de Rafael Leónidas Trujillo. La població refugiada que arribava era distribuïda en colònies agrícoles com Medina, El Llano, Villa Trujillo o El Seybo. Aquesta última, situada al mig de la selva, és on va anar a parar Aurèlia, que malvivia desnodrida i utilitzada com a mà d’obra en el cultiu de canya de sucre. Les condicions de vida eren duríssimes i moltes de les persones allí internades morien d’esgotament o malalties.

Finalment, en febrer de 1941, després de contactar amb un tio del seu marit que vivia a Mèxic, aconsegueix arribar al port de Veracruz, on es retroba amb Luís. Allà s'instal·len definitivament i ella pot reprendre la seua militància comunista, però no la seua professió de metgessa, que ja mai més va exercir. Així, es va dedicar a ajudar a persones tancades en les presons de Franco a través de la Unión de Mujeres Españolas, on va arribar a ser secretaria general. Aurèlia Pijoan Querol no va tornar a la seua terra, morint a Mèxic en 1998.